Més que per la polèmica generada, m’acoste al documental sobre el músic Antonio Vega (Madrid, 1957-2009), Tu voz entre otras mil, dirigit per la periodista Paloma Concejero, tractant d’esbrinar que hi havia darrere de les cançons, musicalment parlant. Conèixer alguna cosa més a banda de la llegenda negra d’aquell xic “triste y solitario” a qui cada cert temps se’l donava per mort a causa d’aquell aspecte cadavèric fruit de la seua relació amb l’heroïna i que acabà baixant els braços a causa d’un càncer.

No sé si ho he contat alguna vegada en aquesta columna: per raons del treball ferroviari de mon pare, la primera part de la meua infantesa la vaig passar a Madrid. Allà, a més, vaig nàixer, la qual cosa sol fer molta gràcia (un escriptor madrileny en valencià!) quan algú em presenta en algun sarau literari o similars. En acabar el seu servei a la capital de l’imperi, mon pare, que tampoc és xativí, sinó de l’Horta nord, va tindre el bon criteri d’escollir Xàtiva com a destinació. Jo no coneixia res de la ciutat. O sabia el poc que ens havien contat. Però sí sabia que allà havia nascut algú que admirava: entre les velles cassettes de casa hi havia una gravació amb un so de dos mil dimonis però que contenia un grapat dels grans temes de Raimon.

Tenia curiositat per veure què és el que havia fet el cineasta i antic periodista musical de la revista The Rolling Stone, Cameron Crow (Casi famosos), amb el documental de les dues dècades de vida d’una banda de rock referencial, Pearl Jam. El primer visionat em va deixar fred. Em va fer l’efecte que, com moltes d’aquestes pel·lícules sobre músics, hi ha molta anècdota, molt de muntatge creatiu, però poca reflexió sobre el moll de l’os, sobre la gestació dels discos i el vessant creatiu. Sobre la música que els ha fet grans. La revisió de la cinta, curiosament, prenent notes i parant atenció als detalls per escriure sobre ella, m’ha resultat més productiva i plaent.

Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.