En un món perfecte, m’haguera agradat acompanyar l’edició de Vides desafines d’un CD amb la seua banda sonora, amb les nombroses referències musicals que hi apareixen, com una guia per a la lectura. Tampoc no passa res: les possibilitats de la xarxa permeten que anem deixant-les caure per aquest espai, per estalviar feina als lectors, sobretot aquells més allunyats de l’univers estètic que trepitja el llibre. O per a curiosos. O per escoltar, simplement. Hui, una mostra.

Seguir llegint

Havia decidit exhumar aquest disc, un doble en directe anomenat Obras escocidas (Virgin, 2001), unes setmanes abans de saber que Los enemigos, sense dubte una de les millors bandes de rock espanyoles de la història, tornaven als escenaris en una gira anti-crisis (o d’alimentació, tant se val). El desé aniversari del doble àlbum era una bona raó. I amb el retorn, més encara. Posem per cas, a més, que malgrat una certa notorietat de Los enemigos en el seu moment, molts dels lectors del bloc no tinguéreu el gust. Aquesta és la raó fonamental de parlar-ne: potser tindreu l’oportunitat de conèixer-los i veure’ls en un directe que s’assemblarà molt a aquell disc.

Seguir llegint

Recentment, l’editorial La lengua de trapo posà en marxa una col·lecció dedicada a una sèrie de monogràfics dedicats a alguns dels discos cabdals de la recent música pop espanyola. I lògicament, Una semana en el motor de un autobús (RCA-BMG, 1998), dels granadins Los Planetas, havia de forma part del lot. Si més no, pocs discos han marcat tant a tota una generació (amb talls imprescindibles com ara Segundo Premio, La Playa, La Copa de Europa, Línea 1..). És cert que parlem d’un una generació concreta i acotada en els cercats indies, però cap disc com aquell ha arribat a transcendir l’influent però minoritari circuit de la independència estatal.

Seguir llegint

Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.

Seguir llegint