La panoràmica, tanmateix, resta incompleta si no anem als orígens i motivacions del personatge. Raimon és producte “D’un temps i d’un País”, com deia una de les seues cançons troncals. I també d’unes circumstàncies familiars i personals. Raimon fou el crit desfermat d’una terra oprimida i, tan important o més, de les seues classes subalternes. Doble opressió, nacional i de classe, que marquen la trajectòria del personatge i dibuixen uns perfils vitals i artístics singulars dintre de la Nova Cançó. Això i alguna cosa més.
Aquell viatge a l’intern del cantant de Xàtiva és el que ens conta el periodista i musicòleg Antoni Batista en el volum Raimon. Paraula i cant (Bromera, 2016), una mena de biografia breu que, al meu entendre, compleix dues funcions igualment pertinents: d’una banda, bastir un perfil concentrat però complet, ideal per a les noves generacions que no tenen ni el coneixement ni la connexió sentimental i musical amb l’artista i la càrrega simbòlica que du al darrere.
L’altra gran virtut del volum és lligar el mite amb els seus orígens, amb els condicionaments ambientals i socials. Posem per cas, la filiació ideològica dels progenitors: un pare membre de la CNT amb una família de tradició anarcosindicalista. I una mare que “ho guarda tot” nascuda en un ambient socialista que, “segons la tradició oral, havia tingut a casa seva el mateix Pablo Iglesias, fundador del PSOE”, explica l’autor del llibre.
Raimon, el menor de cinc germans que ve “d’un silenci”, que no aprengué res l’escola franquista, acumulà al llarg del seu cançoner suficients informacions perquè les seues arrels puguen ser dibuixades seguint el deixant dels seus textos. També hi ha moltes pistes en l’obra amorosa de Raimon pel que al pes d’Annalisa Corti, la seua esposa i suport professional. Les circumstàncies vitals, de fet, anaven fixant-se en el seu cançoner al llarg del temps. Batista ressegueix amb encert aquelles petjades i va fixant el seu relat de la mà de les cançons.
Altres trets biogràfics, com ara la relació amb Joan Fuster, les influències musicals, el descobriment dels poetes de capçalera, els problemes amb la censura o el paper troncal de Raimon en la Transició, requereixen d’una contextualització i explicació més prosaica però igualment escaient.
El llibre traça tota la història, dels orígens d’una cançó totèmica com “Al vent”, o l’obrir-se camí als inicis dels seixanta, l’esclat com a referent de l’antifranquisme, a la projecció internacional i la seua pervivència com a referent malgrat el bandejament de la cançó a l’arribada de la democràcia. Una panoràmica ben completa.
Però Raimon. Paraula i cant, per sobre de tot, conta la història d’una singularitat. “Raimon era diferent de la cançó popular d’aleshores (…) Per moltes raons. De primer, la procedència local i social: Raimon no era ni barceloní ni de família burgesa ni, consegüentment, usava corbata. Després, Raimon no canta per omplir un buit cultural, com a acte de servei a la cultura catalana. Canta simplement perquè li brolla, gairebé com una necessitat biològica, a dir d’ell mateix”, s’explica.
Un crit de ben endins que, a desgrat de Raimon o no, és la marca d’una època. Sense el qual no s’entendrien moltes coses.
Publicat al número 69 de la revista L’Illa)
Raimon al Gran Teatre de Xàtiva. Fotografia de José Murcia
Els comentaris estan tancats.