Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.

Vaig conèixer el català Martí Sales l’any 2005, a Lloseta (illa de Mallorca), on havíem desembarcat per recollir els nostres flamants primers premis literaris, el de l’actual frontman d’Els Surfing Sirles per Huckleberry Finn (Moll, 2005), un esplèndid i personal poemari. Connectàrem. Més que per les afinitats literàries (¡com de llunyanes poden ser de vegades València i Barcelona!) per la nostra melomania aguda. Referències musicals diferents, en general: les seues més vintage i canalles. Les meues més indie i recents.

Fins ací, aquesta visita guiada per les referències musicals de Vides desafinades. Potser us haja descobert alguna cosa, em consta que en algun cas ha estat així. Potser no. Tal volta heu arribat a la conclusió que l’univers sonor que embolcalla la novel·la no us fa el pes. Almenys ja sabreu de què va. Gràcies per la vostra atenció.

Ja estem arribant al final d’aquesta sèrie que arreplega les citacions musicals de Vides desafinades a mode de guia de lectura. O simplement d’introducció a una sèrie de referències musicals, o de recordatori, per a aquells que les conegueu. Nota: si no us deixa reproduir a la primera, torneu a carregar la pàgina.