1. Shark fin blues. The Drones. Abandonem el criteri cronològic perquè ens adonem que havíem deixat un grup imprescindible. Quan el rock canalitza els estats d’ànim més autodestructius i els dilueix entre distorsió i crits organitzats. El rock com a catarsi. En això, aquests australians són uns mestres.
2. She’s lost control. Joy Divison. Poques bandes han tingut una trajectòria més curta i, malgrat això, influent. A la novel·la hi apareix una banda imaginària que, sense molta fortuna, segons el criteri dels protagonistes, segueix la seua senda. Un altre homenatge obligat. No si si ve al cas, però existeix una banda amb la denominació de Rajoy Division.
3. Mammoth. Interpol. En principi, una de les bandes que van recuperar amb més fortuna el llegat de Joy Division, tot i que, disc a disc han anat perdent pegada i interés. Llàstima, perquè ens han deixat alguna perla com aquesta. A la novel·la se’ls cita com influència directa de la banda imaginària. Grups que fan conèixer uns altres grups.
4. Do you remember the first time. Pulp. Un altre homenatge. A més, aquesta cançó ix citada com una versió que la banda protagonista de la novel·la fa als seus concerts. Grans, però grans.
5. Time for heroes. The Libertines. Tinc debilitat per aquesta banda, malgrat tarannà erràtic, de ninot desballestat, del talentós Pete Doherty. Deixen fantàstiques cançons. I ara no recorde per quina raó se’ls cita al llibre. Tampoc no és important això.
6. Final Feliç. Joan Miquel Oliver. Una de les dues cançons que obrin la tercera part de la novel·la, amb part de la lletra reproduïda. El desencís tractat amb senzillesa i humor. L’univers intransferible del compositor d’Antònia Font.
7. El cant del consol. Senior i el Cor Brutal. Acabem amb algú de casa. Miquel Àngel Landete ha fet i farà cançons millors, més redones, però cap que trasmeta millor el vertigen de la vida. D’això va la novel·la. I per això un fragment de la lletra està reproduïda com a pòrtic de la part final.
ADDENDA. Que te vaya bien, Miss Carrusel. Nacho Vegas. Òscar, un lector m’adverteix d’un oblit poc perdonable, l’al·lusió que en fa un dels personatges de la novel·la a un personatge d’una cançó de Nacho Vegas. I com que açò té la gràcia de la interactivitat i la cançó és magnífica, enganxem el vídeo que proposa el nostre informant.
4 Comentaris
Hola Xavier:
Me llamó la atención la portada del libro que me recordaba esa estética de cantautor a lo Quique González. Quizás una biografía sobre músicos malditos. A la tercera me atreví a curiosear en su interior: nacido en Madrid en 1970, qué casualidad. Eché un vistazo a la contraportada y pensé que me podría interesar. A la cuarta me lo llevé para casa y a los pocos días empecé a leerlo.
Me cautivó de una forma muy especial, pues reconocí enseguida un montón de afinidades comunes, el desencanto, el humor, la música…
Enhorabuena. Me parece una novela excelente que ya estoy recomendando.
Gracias también por estas entradas con la banda sonora, y lo dicho: muchas afinidades comunes.
Un altre paral·lelisme o afinitat, Jose: ma mare és manxega, de La Roda d'Albacete (ho sent, no he pogut evitar furonejar un poc en el teu perfil).
Molt agraït pel teu missatge. És important per a mi arribar amb la novel·la als seus lectors potencials, a la gent que es pot sentir identificada amb el que es conta. I si, a més, els agrada, la bomba. Gràcies a tu.
Ho havia de dir algú: en aquest recull de cançons hi falta la de "Que te vaya bien, Miss carrusel", de Nacho Vegas (http://www.youtube.com/watch?v=AZfna4HBdTA). O potser se m'ha passat a mi i sí que l'has compartit?
És que en un moment de la novel·la un personatge (ara mateix no en recorde el nom ni el moment) diu que no vol acabar com Miss carrusel, oi?
Bé, salutacions
Òscar
És cert, Òscar, com que hi havia moltes referències al llibre, alguna s'ha quedat fora. I és una cançó que m'agrada molt.
En atenció al detall i al teu recordatori, vaig a introduir-la en el post. Moltes gràcies.