El vot conservador no falla quasi mai. En les grans fites històriques, fa un pas endavant, s’aglutina i mobilitza. És un vot oblidadís. Relativitza els danys col·laterals i s’activa per evitar el que considera mals més grans. El vot progressista és deixat en alguns casos, derrotista i concloent, i molt analític en uns altres, posa èmfasi en les contradiccions. Recorda i penalitza. Té vocació punk. I és un punt sectari. El seu estómac és procliu a digerir malament les coalicions.

Seguir llegint

La gestió de les diferències, més encara si són ideològiques, mai no és una qüestió senzilla. No és fàcil en una agrupació professional, una escala o una falla. Menys encara quan has de traure endavant un govern, del nivell de l’administració que siga. Requereix paciència, diàleg i mà esquerra. Un any després del canvi de govern a Xàtiva, tinc tota la sensació que aquest és encara el repte pendent de l’equip de govern tripartit.

Seguir llegint

Li pese a qui li pese, la recuperació de la memòria històrica no és un exercici nostàlgic, sinó una qüestió de necessitat i higiene democràtica. Fruit del silenci i la impunitat decretat per la Transició sobre segons quines coses, les noves generacions no tenen ni idea de qui era el general Franco ni del que representava. No pocs dels nostres joves pensen que va ser un president que guanyà unes eleccions i que està envoltat d’unes vagues connotacions negatives, no saben exactament per què. Desconeixen que hi havia un govern legítim, escollit a través de les urnes, que fou enderrocat per la força de les armes per una dreta que no volia esperar a les següents eleccions. Fou un colp d’Estat. Un alçament militar.

Seguir llegint

Si alguna cosa es pot extraure en positiu d’aquests terribles dies en què Xàtiva s’ha convertit en epicentre informatiu per una qüestió tan desagradable com la corrupció és que la ciutat ja havia passat pàgina políticament, havia expulsat de les institucions a un alcalde sota sospita. D’això fa set mesos. La capital de la Costera, en el seu conjunt, fa temps que està en mode futur. Balbucejant, tractant de trobar el seu espai en la competitiva guerra entre ciutats per la singularitat, per l’atractiu. Cercant un model adient i sostenible econòmicament. Amb una particularitat molt important: un nivell de participació de la ciutadania i del precari teixit social deixat per dues dècades de russisme totalment insòlit.

Seguir llegint