Que ningú no s’enganye: aquesta bronca d’aparença estúpida és el símptoma d’una altra malaltia, la mala convivència a la si de l’equip de govern. I en aquestes baralles tothom, en diferents graus, hi contribueix. La decisió unilateral i sense diàleg de Cerdà deixava en una posició molt delicada a Lorente: si no reaccionava, els seus li ho retraurien, pel que tenia de menysteniment a la segona força més votada del govern i de premi a Compromís per la millor complicitat amb els socialistes (2). I si ho feia, deixava palès que era molt important per a ell i per a la formació ostentar uns dies l’alcaldia. Esquerra Unida, d’alguna manera, ha caigut en la trampa amenaçant en portar el tema als tribunals (3). Però la jugada a Lorente és lletja. I les filtracions i moviments subterranis, encara més. Per acció o per omissió (4).
Esquerra Unida paga així el seu paper de Pepito Grillo en el govern. De vegades amb encert, com ara impedint una gens estètica operació per trobar una col·locació privilegiada per a l’ex alcalde socialista Josep Miquel Calabuig (5) en un context d’alarma social. En altres ocasions el paper d’oposició dins del govern s’ha portat massa lluny, disparant a tort i dret via xarxes socials.
Hi ha qüestions més de fons, com ara les diferències ideològiques i la necessitat de marcar perfil i múscul, o sobre la velocitat i profunditat de les transformacions que ha de viure la ciutat. Però en comptes de canalitzar aquests debats, a la ciutadania ens arriba una polèmica absurda i pueril. I per acabar-ho d’adobar, es llancen globus sonda sobre possibles noves aliances amb Ciutadans per arraconar Esquerra Unida. Tot plegat, per als ciutadans no alineats amb els uns o amb els altres (6) i que teníem confiança en el canvi, una situació profundament decebedora. I no sabem si irreversible (7).
Publicat a l’edició comarcal de Levante-EMV, 04-09-2016
(1) Darrerament, es feia difícil parlar amb qualsevol membre de l’equip de govern sense que malparlara de les altres dues parts contractants. Res que no forme part del guió. Que les diferències provoquen una crisi de veritat, això ja són figues d’un altre paner.
(2) Aquesta frase sobre la “millor complicitat” ha causat molt de malestar entre l’agrupació de Compromís. Potser en un article més llarg es podria haver explicat millor, però el que no es diu és que hagen estat d’acord amb totes les actuacions de l’alcalde i del seu grup. Tenir més complicitat és això només. Han fet una interpretació bastant lliure. Altrament, segons la seua versió, si no han fet més soroll ha estat per “prudència”. Una prudència que en un govern tan complicat s’hauria també de valorar.
(3) Segons diferents versions, aquesta possibilitat se li va expressar a l’alcalde amb unes formes que no eren les més adequades. També ens ha arribat que la demanda als tribunals va estar redactada però no es va fer efectiva, extrem que Esquerra Unida nega i que no hem pogut corroborar. En tot cas, Esquerra Unida va llançar el dissabte un comunicat amb la seua versió que, al meu parer, cau excessivament en el victimisme. I no conté cap autocrítica sobre la manera amb la qual el seu excés de zel ha tibat el funcionament del tripartit. La decepció és també amb ells, per la part que els toca.
(4) És difícil pensar que Compromís no fora conscient que acceptar la delegació comportava problemes i tensions. Però no és menys cert que Esquerra Unida ha estat renuent, de manera no massa comprensible, als contactes en presència de les tres forces. Qualsevol limitació al diàleg fa més complicat el funcionament d’un govern a tres. No cal que es facen amics. Sols han de treballar amb la coordinació imprescindible.
(5) L’antic alcalde socialista encara conserva molt de poder en l’agrupació. I aquest conflicte en origen i la pressió de la generació que va governar fa més de dues dècades també ha enrarit l’ambient.
(6) Independentment de les simpaties personals o ideològiques i els lligams que un servidor puga tenir amb uns i altres, més transversals del que la gent creu, com a ciutadà, la meua preocupació més gran és que el govern funcione i funcione bé. Açò no és un partit de futbol. Malauradament, però, els partits tenen una concepció tòxica sobre “els nostres, els seus i els de més enllà”.
(7) La frase és concloent, però la pilota de neu ja porta molt de camí rodant per la muntanya. O s’atura ja, per part de tots, o es farà més gran i irreversible, perquè encara no hem arribat a l’equador del mandat. I tinc els meus dubtes.
Els comentaris estan tancats.