Si alguna cosa es pot extraure en positiu d’aquests terribles dies en què Xàtiva s’ha convertit en epicentre informatiu per una qüestió tan desagradable com la corrupció és que la ciutat ja havia passat pàgina políticament, havia expulsat de les institucions a un alcalde sota sospita. D’això fa set mesos. La capital de la Costera, en el seu conjunt, fa temps que està en mode futur. Balbucejant, tractant de trobar el seu espai en la competitiva guerra entre ciutats per la singularitat, per l’atractiu. Cercant un model adient i sostenible econòmicament. Amb una particularitat molt important: un nivell de participació de la ciutadania i del precari teixit social deixat per dues dècades de russisme totalment insòlit.

Seguir llegint

En algun moment, en un esmorzar informal i distès al Casino Gran de Canals, amb motiu de les festes patronals i l’anomenat “Primer vítol”, sona l’himne d’Espanya. Alguns dels assistents, potser socis d’aquesta entitat privada, fan la salutació feixista. Hi ha també vítols a Francisco Franco. De fet, des de temps immemorial, el retrat del dictador i el de José Antonio Primo de Rivera, presideixen el Casino, que es resisteix a llevar-los amb l’imbatible argument que “han estat allí sempre”, la qual cosa es pot traduir en què “no els llevem perquè en realitat volem que estiguen on estan”. Més clar, aigua. Hi ha vídeos del moment als quals es pot apreciar que a molts dels assistents tot plegat els sembla molt divertit. Fins i sot se sent com, per darrere, algú li dedica el guirigall neofeixista a l’alcalde, Joan Carles Pérez, de Compromís.

Seguir llegint

Una de les obres mestres de Mario Vargas Llosa, Conversación en la Catedral, comença amb un personatge preguntant-se quan es va fotre el Perú. I un servidor, a aquestes hores de la matinada, quan la bullida de cap, la incomprensió i la ràbia fan impossible trobar la son, no deixa de preguntar-se quan es va començar a fotre el País Valencià, quan posàrem la primera pedra que ens ha dut on estem, al simbòlic i dolorós tancament de la ràdio i la televisió públiques. Tal vegada fou amb la publicació d’un llistat de paraules prohibides, un gest que era el símbol d’una claudicació, la demostració que entre el llegat de Joan Fuster i José Ombuena, posem per cas, la societat valenciana havia escollit a Barrabàs. Res ja no podia ser igual. D’allò en fou responsable Amadeu Fabregat, una persona intel·ligent al servei d’idees i conceptes dubtosos, per dir alguna cosa. El cinisme i la manca d’escrúpols començà a matar la criatura des del primer minut. Ja es podia inaugurar el tele-fem des d’una televisió pública. Vist amb perspectiva, la inclassificable bellesa rural de les monleonetes no era el problema.

Seguir llegint

Ahir de vesprada, a l’edat de 82 anys, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila (Xàtiva, 1929), primer alcalde democràtic de la ciutat, farmacèutic de professió, cristià progressista i persona de grans conviccions democràtiques i valencianistes. Militant en els anys 60 del PSV, i del PSPV-PSOE en els 70, durant el franquisme arribà a ser regidor escollit pel terç familiar. El seu lema: “Nosaltres donem la cara”. El 1979 arriba a l’alcaldia encapçalant la candidatura del PSPV-PSOE. Estigué una legislatura, fins el 1983, en un context difícil de gestió entrebancada per l’herència franquista. A les següents eleccions no es presenta.

Seguir llegint