Potser no el coneixeu. El seu nom és Fede Puertos, és natural d’un poble de la Ribera, Castelló (sí, exacte, el de la llarguíssima polèmica onomàstica). Jo el coneixia de Twitter. I sabia que havia escrit alguna cosa, m’imaginava que autoeditada. Certament, era així. Un dia em va dir de quedar per fer-nos un cafè.

Seguir llegint

La vitalitat d’una societat es mesura en bona part per la capacitat de generació del teixit civil i associatiu, de fiscalització dels governants i de dissenyar i presentar propostes i alternatives. La desmobilització i l’apatia, la manca de motivació per participar en les decisions públiques, deixa camp obert, en el millor de les casos, a la gestió en pilot automàtic. En el pitjor, als abusos i arbitrarietats.

Seguir llegint

En l’adéu de les persones que ens deixen per sempre, tenim a embellir el record, a submergir-nos en un exercici de correcció per bandejar les parts inhòspites de l’existència i enaltir el millor del llegat de cadascú. És normal, és el que es fa per reconfortar els éssers estimats de la persona traspassada. Amb Toni García Cucarella, que ens va deixar un nefast 12 d’agost, això no era necessari: si havia tingut alguna zona de foscor en la vida -tots en tenim- era tan xicoteta i insignificant que es tornava invisible davant la potència enlluernadora de les moltes llums que havia projectat.

Seguir llegint

Una de les escasses certeses d’aquesta anormalitat prolongada és la carrera desbocada que ens uneix a tots per fer que l’oci s’assemble una mica al que era abans de la pandèmia. I és normal perquè hi ha en joc saluts mentals, llocs de treball i empreses. Un vull i no puc, o puc un poquet, que xoca amb insistència amb la realitat.

Seguir llegint