Vaig conèixer Paco Cerdà (Genovés, 1985), fa ja uns quants anys, quan era un jove periodista que trencava la mà en la delegació comarcal de Levante-EMV. De seguida vaig pensar que aquell xicot arribaria lluny. A hores d’ara, encara no se sap quin és el seu sostre.

El jove Cerdà era un periodista vocacional, que s’emprenyava amb mi perquè en les xerrades als instituts recomanava no estudiar periodisme. Pretenia preservar els estudiants de la precarietat, però Paquito no entenia que jugara amb els somnis. Em bonegava.

Aviat fa fer el salt a la redacció a València del diari, expandint el seu talent en reportatges i entrevistes. La cosa rutllava. O no del tot. Perquè Paco va decidir volar pel seu compte. Ser editor. Un magnífic editor: sols calia veure el que publicava, la desimboltura amb la qual es movia per la gegantesca Fira del Llibre de Frankfurt.

El millor estava per arribar. Perquè Paquito tenia (té) el do de l’escriptura. El sensacional Los últimos, sobre l’Espanya buida, va sorprendre: gran periodisme fet literatura, amb una filosofia que recordava els llibres de la gran Svetlana Aleksiévitx. Periodisme literari útil, compromés. I presentat amb una prosa rica i substancial. Julio Llamazares va escriure que era un llibre que li haguera agradat escriure a ell. Paco ja no seria Paquito mai més.

El seu nou llibre, El peón, és un graó més. Un altre nivell. Aquesta vegada, el periodisme de partida està al servei de la literatura, no a l’inrevés. Partint de la fascinant història del jugador d’escacs mallorquí Arturo Pomar, creuada amb la de Bobby Fischer, Paco construeix un mosaic brillant, literàriament rotund, que pren la figura del peó, la peça més humil, com a al·legoria històrica de les persones que se sacrificaren i foren sacrificades. Una obra brillant que va guanyar el premi Cálamo a millor llibre de l’any. Un guardó estatal a obra publicada. Paco no ha fet encara els quaranta.

És curiós, però de la Costera han sorgit dues de les noves veus literàries potents en llengua castellana, el mateix Cerdà i Elisa Ferrer, natural de l’Alcúdia de Crespins. Sembla paradoxal, potser ho és. Però a mi no m’agrada que em pregunten per què escric en una llengua i no en una altra. A ells, supose que tampoc. Llegiu-los, simplement. Gaudiu del seu talent sorgit de casa.

 

Fotografia: Perales Iborra

Publicat al diari Levante-EMV, 27-03-2021)

Els comentaris estan tancats.