Papa, papa! Anem ja a Terrícola?
Fa una mitja hora o així que la menuda espera seguda i impacient, amb la motxilleta de Pepa Pigg als muscles que conté el seu preat gosset de peluix.
– Només arribe la mama de la seua volta en bici.
La mare ha estat la instigadora de l’excursió, perquè vol subministres d’una crema artesanal que hi ha al mercadet dominical de Carrícola.

Seguir llegint

Costa molt d’abandonar els primers habitatges. Malgrat les estretors i incomoditats, tens una estima especial per tots els racons, per les vivències que contenen. Però arriba un dia que l’espai fa curt i has de marxar. Fins i tot els espais virtuals tenen limitacions. I servidor té per costum fer cas d’aquells que saben més. ‘Sota la Creueta‘ va nàixer, precisament, atenent el criteri de persones que m’empentaren a obrir un bloc. L’experiència ha estat molt gratificant.

Seguir llegint

Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d’un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l’Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d’on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l’hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l’Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d’El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.

Seguir llegint

Conta la llegenda que la directora del col·legi de monges on s’escolaritzava Obdulia, en La Roda de Albacete, allà pels anys 50 del segle passat, tornà la xiqueta a sa mare, amb un llacet, amb el pretext que no podien amb ella. Sembla ser que, fins i tot, s’havia permés llançar-li a alguna religiosa una pedra com les que gastava per acaçar els xiquets sense cap tipus de complex de gènere ni mirament. Desimboltura, en part, provocada per ser la menuda d’uns quants germans. Obdulia Víllora Piqueras, nascuda el maig del 1944, era una dona menuda d’alçària però gran de caràcter, forta mentalment com un roure, qualitats ambdues que li servien per afrontar els molts embats que li llançà la vida. Si hem de resumir, la paraula sort no definiria la seua existència.

Seguir llegint