a vida té aquests atzars, aquesta capacitat de relligar coses en una mateixa coordenada temporal. Aquests dies he pogut veure Nomadland, la pel·lícula de…

En la mesura que et vas fent gran t’adones de la importància d’exercitar la memòria personal i col·lectiva, de renovar-la cada cert temps i compartir-la. Ho dic perquè hi ha personalitats rellevants que en l’imaginari esdevenen la denominació sense significat d’un carrer, una plaça o un edifici públic.

Més que per la polèmica generada, m’acoste al documental sobre el músic Antonio Vega (Madrid, 1957-2009), Tu voz entre otras mil, dirigit per la periodista Paloma Concejero, tractant d’esbrinar que hi havia darrere de les cançons, musicalment parlant. Conèixer alguna cosa més a banda de la llegenda negra d’aquell xic “triste y solitario” a qui cada cert temps se’l donava per mort a causa d’aquell aspecte cadavèric fruit de la seua relació amb l’heroïna i que acabà baixant els braços a causa d’un càncer.

Tenia curiositat per veure què és el que havia fet el cineasta i antic periodista musical de la revista The Rolling Stone, Cameron Crow (Casi famosos), amb el documental de les dues dècades de vida d’una banda de rock referencial, Pearl Jam. El primer visionat em va deixar fred. Em va fer l’efecte que, com moltes d’aquestes pel·lícules sobre músics, hi ha molta anècdota, molt de muntatge creatiu, però poca reflexió sobre el moll de l’os, sobre la gestació dels discos i el vessant creatiu. Sobre la música que els ha fet grans. La revisió de la cinta, curiosament, prenent notes i parant atenció als detalls per escriure sobre ella, m’ha resultat més productiva i plaent.