La vida té aquests atzars, aquesta capacitat de relligar coses en una mateixa coordenada temporal. Aquests dies he pogut veure Nomadland, la pel·lícula de Chloé Zao interpretada per la gran Frances McDormand. El fil aborda un tema interessant, el de la gent de mitjana edat sense horitzó laboral que vagareja pels Estats Units per ocupar-se en faenes precàries i temporals. Subsistència en estat pur.

El film és trist, aspre, però conté al mateix temps una certa estetització de la llibertat que atorga el nomadisme a través d’una exaltació del paisatge que recorda les pel·lícules de Terrence Malick: la reflexió sobre el capitalisme despietat que envia gent a la carretera és massa subtil. Massa entre línies. Això agrada en Hollywood.

A la pel·lícula li falta la contundència d’El raïm de la ira, el clàssic de John Ford sobre la novel·la de John Steinbeck, un retrat cru dels immigrants interns generats pel crack del 1929. Però en aquests temps volàtils, gasosos, l’epopeia poetitzada dels desheretats es menja el drama. Vaig pensar una cosa semblant, fa temps, en veure un muntatge de dansa sobre la tragèdia de les pasteres. ¿Què t’ha semblat? Em va preguntar el director de la instal·lació que acollia l’espectacle. Bonic. Però és una estetització del drama per a persones convençudes i benestants, li vaig contestar. No em va rebatre.

Sense renunciar al lirisme, el genial Franco Battiato, qui ens va deixar aquesta setmana -les coincidències, de nou-, recordava en la cançó “Nomadi” les persones que busquen la pau fugint de “l’agitació de les civilitzacions”. I parlava de vagabunds i barris marginals.

Són mals temps per a la lírica, en tot cas. Els fets de Ceuta i Melilla ens han esclatat en la cara, ens han fet prendre consciència de la magnitud de la tragèdia. Però molts han comprat el discurs que és un problema d’integritat territorial, de fermesa, d’exèrcit i tanques. Fins i tot ha hagut qui ha fet sang de les intencions humanitàries.

Costa d’entendre que els nostres avantpassats eren nòmades. Que molts de nosaltres encara ho som: algú s’ha parat a pensar en quant de talent jove i no tan jove ha fugit dels nostres pobles i ciutats? Potser hauran de fer-ho algun dia, massivament, la gent de mitjana edat. Com feien els avis que emigraven a la verema, a França. Hi ha un remor que ens uneix a tots en aquest destí nòmada. Però hi ha qui sols vol escoltar els lladrucs de l’odi.

 

Fotograma de Nomadland

Publicat al diari Levante-EMV, 22-05-2021)

Els comentaris estan tancats.