Benvolgut Salva, allà on estigues: Fa molt de temps que havíem perdut el contacte. Ens veiem de tant en tant, quasi sempre en actes culturals, però veure’t era sempre un acte de recordatori dels anys feliços, ja molt llunyans per a mi, del bàsquet a la nostra ciutat. No sabia que estaves malalt. Pocs ho sabíem, perquè sempre has estat una persona discreta, de les que no es fan notar, però així i tot deixen petjada.

n l’adéu de les persones que ens deixen per sempre, tenim a embellir el record, a submergir-nos en un exercici de correcció per bandejar…

Diego Denia Medrano, xativí d’orígens manxecs, que va ser seua la ciutat que el va acollir, ens va deixar un 15 de març, poc abans que el món es tornara boig per una pandèmia. Ens va deixar prematurament, per una malaltia que no ocupa titulars de premsa ni tertúlies radiofòniques. Tenia 65 anys. I era una d’aquelles persones més o menys anònimes que enriqueixen el teixit social dels llocs on han decidit arrelar.

Hi ha persones que, al llarg de la vida, t’ajuden a saber qui eres. En el meu cas, Antonio Montejano, a qui acomiadàvem per sempre diumenge passat, era un d’aquests éssers. Era un home amb sensibilitat artística i humana, una persona culta, d’una educació i un tracte exquisits. El seu darrer regal va ser fer-nos escoltar un fragment del Rèquiem de Mozart en la senzilla cerimònia de comiat, abans que el seu cos tornara a ser cendres. Cap sermó o parlament podria igualar l’emoció del silenci creuat amb el seu record amb aquesta majestuosa música de fons.