Els puc assegurar que escriure un article mai no és fàcil. Però faig el possible per trobar sempre un fil que pague la pena. En aquesta ocasió, m’enfronte a la pantalla sense esma. Molt tocat moralment.
Seguir llegint
Deia Joan Fuster en una entrevista que, per a ell, escriure és opinar. I opinar és ensenyar el cul cada dia. És una manera molt gràfica i d’expressar-ho. Però opinar és també despullar a uns altres. Hi ha qui opina per afalagar, però no ens guanyaríem el sou si no empràrem les nostres tribunes per denunciar les coses que, des del nostre punt de vista, es fan malament. Això implica renúncies i problemes, però un dels avantatges del pas de la joventut a la maduresa és adonar-te que no li pots caure bé a tothom. I si decideixes ser periodista i tractar de ser honest, menys encara.
Seguir llegint
Un dia reps una invitació i un missatge i t’has de fregar els ulls: l’edició comarcal del diari Levante-EMV en la Costera, la Canal i la Vall d’Albaida compleix 25 anys. Un quart de segle, per tant. No és broma. Això implica -a més de què alguns ja tenim una edat- que un número ingent dels joves d’aquestes comarques han nascut amb aquelles pàgines imbricades i de quina manera en la vida política i social del nostre entorn.
Seguir llegint
Una de les obres mestres de Mario Vargas Llosa, Conversación en la Catedral, comença amb un personatge preguntant-se quan es va fotre el Perú. I un servidor, a aquestes hores de la matinada, quan la bullida de cap, la incomprensió i la ràbia fan impossible trobar la son, no deixa de preguntar-se quan es va començar a fotre el País Valencià, quan posàrem la primera pedra que ens ha dut on estem, al simbòlic i dolorós tancament de la ràdio i la televisió públiques. Tal vegada fou amb la publicació d’un llistat de paraules prohibides, un gest que era el símbol d’una claudicació, la demostració que entre el llegat de Joan Fuster i José Ombuena, posem per cas, la societat valenciana havia escollit a Barrabàs. Res ja no podia ser igual. D’allò en fou responsable Amadeu Fabregat, una persona intel·ligent al servei d’idees i conceptes dubtosos, per dir alguna cosa. El cinisme i la manca d’escrúpols començà a matar la criatura des del primer minut. Ja es podia inaugurar el tele-fem des d’una televisió pública. Vist amb perspectiva, la inclassificable bellesa rural de les monleonetes no era el problema.
Seguir llegint
