L’home és un llop per a l’home”. En el segle XVII, el filòsof Thomas Hobbes resumia així el suposat estat natural dels humans, l’aposta aferrissada per l’interés propi en contra del bé comú. Els xiquets apropiant-se de qualsevol objecte (és meu!) representarien aquesta pulsió modulada amb l’educació i la introducció de valors com la solidaritat i la cooperació. Però què passa si, durant dècades, l’educació i el corrent d’opinió general van en sentit contrari?

Els teatres principals són el cor de la ciutat. Són l’espai de projecció de cultura, l’aixopluc dels grans moments, alguns d’històrics, fins i tot. Amb un pretext o un altre, amb assiduïtat o molt de tard en tard, pocs ciutadans no acaben xafant-los. El Gran Teatre de Xàtiva, el nou, l’hereu de l’anterior, compleix dues dècades. I és absolutament sorprenent tot el que ha passat allí en vint anys.

Xàtiva, finalment, no serà capital cultural valenciana. Ho serà Alzira, en la categoria de ciutats en la qual competia la capital de la Costera. I també Aielo de Malferit en l’apartat de poblacions de menys de 5.000 habitants. Es tracta d’un pal important perquè semblava que ja tocava. No ha estat així.

Potser no el coneixeu. El seu nom és Fede Puertos, és natural d’un poble de la Ribera, Castelló (sí, exacte, el de la llarguíssima polèmica onomàstica). Jo el coneixia de Twitter. I sabia que havia escrit alguna cosa, m’imaginava que autoeditada. Certament, era així. Un dia em va dir de quedar per fer-nos un cafè.