Publicar un llibre que tinga una certa difusió t’aboca a dues fases ben diferents. Una primera, de promoció, amb presentacions en les quals has d’explicar a gent que no en sap res o poc de la teua criatura. És una fase incerta i, en certa manera, tediosa.

Mesos després, si hi ha sort, arriba un segon període molt més engrescador. El llibre ja té un retorn, lectors. T’arriben els comentaris i van publicant-te crítiques en premsa o a les xarxes socials. Bones, roïnes i regulars. En el millor dels casos, comencen les trobades públiques amb els lectors. En el cas dels adults són els clubs de lectura. Una benedicció: les cares de no entendre res deixen pas a rostres ben diferents. Pots palpar els efectes de la novel·la. De vegades, a més, passen coses meravelloses.

Fa uns dies, arribe apurat, perquè vinc de treballar, a un club de lectura en la Biblioteca de Carcaixent. Han llegit Les quatre vides de l’oncle Antoine, que té aquesta ciutat com un dels seus epicentres. Només arribar, sorpresa: em trobe a Enriqueta García, la meua professora de filosofia de COU. D’ella tinc el record present i, a més, ens hem vist en alguna ocasió recent. Però no esperava trobar-la allí. Enriqueta em condueix cap a una altra persona. “¿Y de mí no te acuerdas? Fui tu professora de francés…”. Uf, sí. Però quan? Entre que soc despistat de mena i que la memòria em flaqueja, improvise: “En la universitat, no?”. “¡Noooo! Yo era tu tutora de segundo de BUP”. Cagada. És Aguas-Vivas Catalá, la Vivi dels temps de l’institut. Ai, la desmemòria. Enriqueta, a més, em confessa que tenia la percepció que no vam acabar de connectar. Personalment, potser no, però apreciava les seus classes.

Durant la trobada, les dues són molt generoses quan parlen del meu llibre. Enriqueta, d’una manera molt emocional, que toca la fibra, perquè també coneixia la meua germana. Aguas-Vivas, que m’havia seguit en El País, més analítica i precisa, una impagable anàlisi literària. Allò extraordinari és que m’assabente que, ambdues, s’han convertit en eminències sobre l’anàlisi del llenguatge i el sexisme: en aquest enllaç veureu com Álex Grijelmo les cita com a model. Una de les raons per les quals Enriqueta va ser premi Xateba l’any 2015.

Estic llegint amb interés els seus escrits. Molts anys després, les profes continuen fent costat i ensenyant-me coses. Tot un regal.

Els comentaris estan tancats.