Marisa Alemany (Xàtiva, 1974), una de les components del col•lectiu de dones escriptores interessades en la ciència-ficció ‘Proyecto Artemisa’, articula idees esbossades anteriorment en diferents relats en la novel•la Diosa de tierra y metal (Ediciones el Transbordador), un creuament entre el gènere matriu i la fantasia filosòfica. Amb les dones com a protagonistes principals i un enfocament que enriqueix un gènere dominat fins fa poc per les plomes i la visió masculina.

La visibilitat literària de les dones mai no ha estat fàcil en cap gènere, però almenys en el camp de la ciència-ficció, el pas endavant femení ha estat notable. En un article de la revista Jot Down del passat mes d’octubre, Kiko Llaneras titulava un article amb l’explícit: “La mejor ciencia ficción la están escribiendo las mujeres”. I citava noms com els d’Ann Leckie, Nora K. Jemisin, Charlie Jane Anders, Mur Lafferty, Naomi Alderman o Becky Chambers. Podríem completar el panorama amb Ursula K. Le Guin: el seu llibre Els desposseïts, acabat de publicar en català en Raig Verd amb traducció de Blanca Busquets, provocà un gran impacte el 1974 i, segurament, obrí camins per les autores abans citades. Aquestes descobertes van coincidir amb la recepció de la novel•la de la xativina Marisa Alemany, de qui havia llegit alguna cosa no relacionada amb la ciència-ficció. Em vaig llançar a la jugular de la novel•la perquè em feia l’efecte que m’estava perdent alguna cosa. I era veritat.

Diosas de tierra y metal és una novel•la més que meritòria, que deixa veure el molt treball que du al darrere. Alemany, professora d’informàtica i formada literàriament en diversos tallers, compleix un requisit bàsic per a mi: els gèneres molt marcats no poden ser una excusa per bastir una escriptura bàsica i funcional, plana. La xativina és creativa i curosa en la seua prosa. L’esforç de crear un univers propi i actractiu, en el seu cas el Cúmulo de las Tres Hermanas i les diverses races que l’habiten, amb les deesses Shaktis com a centre filosòfic, prospera perquè Alemany el descriu amb una prosa expressiva i rica: incisiva, directa i crua quan toca, més amable i florida en altres moments.

Tret d’alguns detalls, també vesteix molt bé el seu univers de noms amb efluvis mitològics, animals fantàstics i éssers extraordinaris barrejats amb uns altres d’ordinaris. Conviuen els poders màgics amb les malalties, l’exuberància tecnològica (bastant convincent i versemblant) amb experiències, rituals i vivències místiques. A banda d’això, hi trobem un garbuix de personatges interessants, la majoria molt ben construïts, sobretot Jyoti, la jove protagonista, fruit de la relació d’una deessa i un humà, amb les fortaleses i febleses que això comporta. Jyoti se sent diferent i tracta de buscar respostes. Inici d’una història que atrapa i que, tret d’alguns pocs passatges deliberatius pensats per portar de la mà el lector –típics de les primeres novel•les–, es llegeix amb fluïdesa i, en molts moments, amb avidesa. Tot està ben trenat, no hi ha possibilitat de pèrdua en l’atractiu laberint d’Alemany.

La història té un punt fascinant. Però les lectures que desprén el llibre també són molt interessants. Com explica la fiscal i escriptora Susana Gisbert en el pròleg, aquesta no és una novel•la feminista. Però sí que té importància des del punt de vista de la construcció que l’autora siga una dona, perquè posa les dones en el centre d’una acció reservada als homes (els déus, els herois, els fills…) i perquè té un tractament sorprenent de qüestions com la violència de gènere. A més, la sexualitat conté una refrescant visió femenina, a mig camí entre el sexe tàntric i una experiència sensorial que bandeja el contacte físic. Un escriptor home haguera fet un altre enfocament.

Però les dones de la novel•la cometen errades, també són qüestionades, sobretot pel que fa a les deesses en el seu rebuig tecnològic quan posa en perill els seus adeptes en refugiar-se en un món màgic i bucòlic que, al llarg de la novel•la, és matisat i qüestionat de manera intel•ligent. Generant un debat paral•lel molt sucós entre fidelitat a la natura i aprofitament de la tecnologia. Supose que tot això els sona.

Així, fins arribar a un final ben resolt i benintencionat, que despertarà opinions diverses però que té lògica dins del relat. Al cap i a la fi, la ciència-ficció hauria d’ajudar-nos a entendre el present, projectar les nostres pors, frustracions i esperances. Enteniment que reclama la lucidesa i creativitat de les dones.

Representació d’una deessa Shakti. Imatge: Juan Miguel Aguilera Proyecto Artemisa