Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
La portada de la primera novel·la de Carles Durà, Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), pot generar un cert engany: presentada en una col·lecció juvenil, amb una portada atractiva però que remet als llibres d’institut, en un sentit ampli, el llibre no sols és per a joves. Més que això, és una història que s’adreça a tot tipus de lector. I és una novel·la amb personatges i ambientació en un institut, però no és una novel·la d’institut. I és una història que comença amb les trampes de les xarxes socials (una fotografia íntima penjada a la xarxa), la qual cosa et fa pensar que abordarà alguna d’aquelles qüestions conjunturals que tant apareixen en el gènere, però, en realitat, va més enllà de les històries (si són d’amor, millor) encaixades amb fòrceps en alguna temàtica social.
Si alguna cosa es pot extraure en positiu d’aquests terribles dies en què Xàtiva s’ha convertit en epicentre informatiu per una qüestió tan desagradable com la corrupció és que la ciutat ja havia passat pàgina políticament, havia expulsat de les institucions a un alcalde sota sospita. D’això fa set mesos. La capital de la Costera, en el seu conjunt, fa temps que està en mode futur. Balbucejant, tractant de trobar el seu espai en la competitiva guerra entre ciutats per la singularitat, per l’atractiu. Cercant un model adient i sostenible econòmicament. Amb una particularitat molt important: un nivell de participació de la ciutadania i del precari teixit social deixat per dues dècades de russisme totalment insòlit.
En algun moment, en un esmorzar informal i distès al Casino Gran de Canals, amb motiu de les festes patronals i l’anomenat “Primer vítol”, sona l’himne d’Espanya. Alguns dels assistents, potser socis d’aquesta entitat privada, fan la salutació feixista. Hi ha també vítols a Francisco Franco. De fet, des de temps immemorial, el retrat del dictador i el de José Antonio Primo de Rivera, presideixen el Casino, que es resisteix a llevar-los amb l’imbatible argument que “han estat allí sempre”, la qual cosa es pot traduir en què “no els llevem perquè en realitat volem que estiguen on estan”. Més clar, aigua. Hi ha vídeos del moment als quals es pot apreciar que a molts dels assistents tot plegat els sembla molt divertit. Fins i sot se sent com, per darrere, algú li dedica el guirigall neofeixista a l’alcalde, Joan Carles Pérez, de Compromís.
Els comportaments socials tenen un punt molt curiós de gregarisme i conservadorisme. Sobre el paper, la nostra és una societat que ha girat l’esquena al catolicisme militant. Falten vocacions. I quasi tots els catòlics de menys de 50 anys no apareixen mai per les esglésies. Però el percentatge de gent que continua celebrant batejos i comunions o es casa davant d’un retor que llança un incomprensible sermó concebut fa mig segle continua sent aclaparadorament majoritari. Celebrem processons i peregrinacions de tot tipus, li portem flors a la Mare de Déu per Sant Josep, felicitem el sant i, en arribar Nadal, muntem el Betlem farcit d’elements religiosos.