Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

Amb la tardor, reprenem la gira de presentacions d’El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013), la nostra nova novel·la que pretén ser una cruïlla de gèneres i conciliar públics de diferents edats al voltant d’una mateixa proposta. La propera estació d’Irina i Nèstor serà a Barcelona, a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, dijous dia 10 d’octubre (19,00 hores), ni més ni menys que amb el mestre de novel·listes Andreu Martín d’amfitrió.

En un grapat d’ocasions, en reunions de petit comité o en presentacions, quan pregunteu què és el que tinc (literàriament) entre mans, he contat la història d’un llibre llarg temps projectat sobre el meu oncle Antonio Aliaga Pérez (Tudela, Navarra, 1924 – Tournay, França, 1962). La seua és la història d’un exiliat a França a principis dels anys 50 del segle XX, algú que per motius polítics i per una complexa i molt trista situació familiar, ha d’abandonar la seua terra.

XX

I m’estalviaré el sermó, el que pense d’algú que és capaç de fotre-li la vida a la seua filla d’aqueixa manera repugnant. Però també em feia preguntes sobre l’actitud d’Irene de fer-li guardar el secret a Ainhoa, en lloc d’agafar el bou per les banyes, denunciar-te, treure’t de casa d’un puntelló als ous i portar la xiqueta a un bon psicòleg. Per què no havia fet això? Per què eixe silenci pútrid? Per les aparences? Per no perdre el seu tren de vida? I si era així, podia ser més miserable la cosa? Perquè si no era això, la vida se li havia complicat.

XVIII

Quan estàs fent una investigació i arribes a un atzucac, t’aferres a un clau ardent amb les dents, si cal. Els imperis s’enfonsen perquè comencen a podrir-se els fonaments de les seues clavegueres. I ja teníem un primer beneficiari de la teua mort i de la informació explosiva que, segons sembla, obrava en el teu poder. Oportunisme? Casualitat? La meua faena consisteix a pensar malament: l’empresa del nostre amic era una consultora potent, amb clients molt ramificats: algunes de les empreses vinculades al finançament irregular del partit havien contractat els seus serveis, cert, però eren una part simbòlica de la seua cartera de negoci, on també figuraven les principals patronals, la cambra de comerç o la fira de València. El nostre amic seria un polític latent, de tercera filera, però disposava d’informació de primera mà, de molta qualitat, amb molts contactes al si de les empreses. I alguns informadors a dintre del partit, si hem de concloure que l’operació de creació de la plataforma venia de lluny. Tot això que t’estava explicant ho teníem a les dades del registre mercantil. Però necessitàvem saber més coses. Quan li demanàrem a la jutgessa que ens autoritzara la investigació dels moviments de diners i, de pas, algunes escoltes telefòniques, ens va mirar al comissari i a mi com si haguérem anat al seu despatx vestits de falleres. Ens digué que ni en el millor dels nostres somnis, que no hi havia indicis suficients per encetar una investigació criminal i, menys encara, per intervenir línies telefòniques. Ens va esbroncar i ens va exigir algun avanç «seriós i sòlid» en la investigació del nostre negociat, que era el teu assassinat. Mala pècora. Ni tan sols no li va impressionar la possibilitat que Albors poguera ser, d’alguna manera, la font o el proveïdor de la teua informació. Tenia sentit. Però havíem de demostrar la vostra relació, si és que existia. En acabant, la jutgessa ens va dir, lacònicament, que podíem fer algunes indagacions sobre Albors i la seua empresa de forma discreta i sempre que no li generara cap problema. Si s’assabentava la premsa que estàvem fent-ho, ens tallaria les ales. Va dir «ales», però em va fer tot l’efecte que, mentre pronunciava aquella paraula de suggerència innòcua, ens va mirar de gairó l’entrecuix.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -