Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Quan vaig arribar a Xàtiva, el 1977, el barri Nord-Oest, que segurament no es deia així, no estava asfaltat. I des de ma casa, en un cinquè pis d’un edifici a uns metres de Vila Cantó, es veia el Castell, encara sense il·luminar. No tenia coneixença prèvia de la ciutat. Mon pare havia nascut i crescut a un poble de l’Horta Nord. Ma mare, a un poble de La Manxa. I la meua germana Raquel i jo, a Madrid, en un barri treballador, quasi als afores, des d’on era visible la serra. Canviàrem la vista de les neus llunyanes a l’hivern pels pins de la Creueta. Racons nous. De la Gran Vía a l’Albereda. De La Vaguada, un immens solar per passejar i jugar, fins que fou ocupat per un gran centre comercial, als camps de futbol de terra propers a les finques d’El Retorno. Dels edificis despersonalitzats al barri de Sant Feliu i el Raval.
Més que per la polèmica generada, m’acoste al documental sobre el músic Antonio Vega (Madrid, 1957-2009), Tu voz entre otras mil, dirigit per la periodista Paloma Concejero, tractant d’esbrinar que hi havia darrere de les cançons, musicalment parlant. Conèixer alguna cosa més a banda de la llegenda negra d’aquell xic “triste y solitario” a qui cada cert temps se’l donava per mort a causa d’aquell aspecte cadavèric fruit de la seua relació amb l’heroïna i que acabà baixant els braços a causa d’un càncer.
Demà dijous, dia 6 de novembre, serà una jornada negra, sanguinolenta i complida a Sagunt i Port de Sagunt: Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) estarà present a dos actes a la capital del Camp de Morvedre dintre de la programació de “Novembre negre”.
Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d’interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l’apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s’ha perllongat en el temps, s’ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.