XVI

Amb Irene no haguera estat diferent, perquè no hi havia enamorament. No com ho entenen la immensa majoria d’infeliços. En l’única visita que li vaig fer a la nit, quan els teus fills ja dormien, Irene semblava esgotada, a punt d’esclatar, com si la pressió sostinguda en el temps haguera de detonar. El seu esguard havia perdut la naturalitat fingida per tornar-se afligit, o tibant, o tot alhora. Havíem sabut que, mesos enrere, t’havien convidat a un parany, a les rodalies de Borriana. No constava entre les teues aficions. Volia saber si ella havia estat allí, o si coneixia algú dels que va anar. M’escoltà amb atenció, però respongué que no se’n recordava, que no sabia res. Un parell de llàgrimes lliscaren per les seues galtes i els llavis molsuts i tendres començaren a tremolar. No podia més, va dir. Em vaig apropar. I es llançà amb suavitat al meu pit, sanglotant, suplicant que es resolguera tot, que per favor s’acabara aquella tortura. Li vaig contestar que estava fent el possible, que feia setmanes que no em dedicava a una altra cosa. Que amb tot el seguit d’hores de la vida que fèiem junts era ridícul que em tractara de vostè. Somrigué. Potser necessites descansar, li vaig dir, tinc una casa en Moraira, allí ens podríem perdre un cap de setmana, si vols. Em va sorprendre la meua pròpia gosadia, però la proximitat del seu cos, el moment d’intimitat, de proximitat, m’havia encoratjat, m’havia fet perdre el sentit de la prudència, la percepció del ridícul. Jo també estava fart de tot. Però no sabria dir-te quina cosa m’obsessionava més, si resoldre aquell cas o perdre’m un parell de dies amb la teua dona. M’estava tornant boig. El ben cert és que vaig punxar. Greument, a més: s’hi va separar amb violència, em va mirar amb incomprensió, amb els ulls injectats de sang. Em va tirar en cara, irada, que fotera el camp, amb un to de veu baix i trencat. Afegí que ja sabia on era l’eixida. I va eixir cames ajudeu-me, sanglotant amb més força, cercant algun racó dels tres o quatre banys de la casa. En desaparèixer Irene, vaig escoltar un ¡hola! tendre i infantil. Era Ainhoa, la teua filla, amb un pijama d’ossets i els cabells rossos deliciosament dispersos. «Mamà no plora perquè papa s’haja mort, mamà plora perquè papà era dolent», vingué a dir, més o menys.

Seguir llegint

XIV

Reconstruírem els teus passos l’any i escaig anterior a l’assassinat: converses, viatges, moviments bancaris, rutines, què havies menjat, què havies vist, quantes vegades anares al cinema i amb qui, quantes vegades evacuaves… No hi havia res sospitós als teus ordinadors, a la Blackberry, a l’agenda, a les teues notes del despatx… Ho rastrejàrem tot. I tot era netet i blanc com el cul d’un nadó després del bany. No hi trobàrem res. Res de res. Una vida ordenada: portar els xiquets al col·legi d’elit, unes hores de conspiració pagada a càrrec de l’erari públic, les excursions als prostíbuls que ja sabíem, les copes amb els teus amigatxos de la Generalitat, algun dinar amb algun antic col·lega, els caps de setmana amb els iaios a l’apartament de Xeresa, algun viatge amb Irene per mantenir les formes… A ningú, o això declararen, els vas comentar res en especial. Irene reconeixia que us havíeu distanciat molt, però ni ella ni els teus pares, ni els companys havien notat cap tipus de canvi extraordinari en la teua actitud. Ni un estat de nervis cridaner. Deien, en tot cas, que tampoc no solies alterar-te. La processó, dic jo, aniria per dintre.

Seguir llegint

XII

Ja saps com van aquestes coses. La mala fortuna per al teu partit volia que, mentre no hi haguera unes noves eleccions generals, la policia fóra en mans de la competència. Un bon matí, un diari de tirada estatal, el que estàs pensant, llançà la primera granada de mà: l’assessor assassinat disposava d’informació molt comprometedora per al seu partit, alguns dels principals constructors valencians, implicats en el finançament il·legal del partit, etcètera. Només la poteta. I tot segons els informes policials, als quals hem tingut accés i bla, bla, bla. Després d’unes hores de desconcert, els teus eixiren en tromba demanant la dimissió de tothom, acusant el govern de tractar de manipular el resultat de les eleccions… Perquè, efectivament, érem a sis mesos dels comicis estatals. Les galtes del capo suprem del teu partit, amb les enquestes a favor, degueren mudar del roig rabiós d’enuig al blanc nuclear. Les cagueroles de la mort. A València, el desgast electoral per la corrupció havia estat molt minso. Però en la resta de l’Estat, la cosa podia posar-se lletja de veritat. I hi havia un cadàver fent nosa entre cames, el teu, don ningú, surant entre la merda. La informació, dosificada per algú amb molta mala hòstia, anà filtrant-se dia a dia. Mitja València era sospitosa d’haver encomanat que et volatilitzares. I per acabar-ho d’adobar, Irene, la teua dona, que s’havia mantingut en un discret segon terme, convocà una roda de premsa, multitudinària, exigint l’esclariment dels fets i el càstig per als culpables, perquè havies mort per saber «coses». Irene llegí un text breu, però intens. A més de la part previsible, defensà el teu bon nom i la teua memòria i digué, amb una única llàgrima caient pel rostre, que havies estat un bon espòs i pare, que si havies tingut alguna «debilitat», ja t’havia perdonat, que els teus fills i ella sols volien justícia. I pregà als mitjans que la deixaren en pau, que no hi hauria cap entrevista ni cap declaració més. S’alçà, molt digna, sense admetre preguntes. Acollonant. L’únic ingredient que li mancava al cas per fer la volta al món.

Seguir llegint

X

Potser estic saltant massa d’una cosa a una altra. T’he dit adés que no teníem absolutament res per on atacar i és la punyetera veritat. Malgrat haver guanyat les eleccions, una altra vegada per majoria absoluta, el teu partit no travessava per un bon moment. Arribava l’hora de seure el president en la banqueta dels acusats, per suborn, la bufa de la gamba, però també romanien pendents les causes per finançament il·legal. En el cas que saberes alguna cosa, no hi havia indicis que traficares amb informació o que filtrares alguna cosa. No hi havia res. I en tot cas, semblava estrany que algú en la cúpula s’haguera pres la molèstia de liquidar-te per això. No quadrava. A més a més, les cares de desconcert dels membres del Consell cada volta que donaven una roda de premsa i els periodistes preguntaven pel cas New Lucifer semblaven d’al·lucinació sincera, com si estigueren aterrant d’un mal viatge químic. I contra Irene tampoc no hi havia indicis. D’acord, sí, li posaves les banyes, però a la seua primera declaració deia que no en sabia res, que havia estat una sorpresa molt desagradosa, que no s’ho podia creure, que havies estat un bon pare i que no t’imaginava en algun embolic tan gran que t’haguera conduït a això… A més a més, tots els moviments de diners dels vostres comptes estaven justificats i si guardava una reserva de diners b en el matalàs suficients per contractar un professional, un dels bons, era indemostrable. Un mes després de la teua mort, el cas anà perdent força als mitjans i a mi m’encarregaren el cas de l’assassinat d’un indigent. És curiós, però ningú no reclamà el seu cos. El teu, mentrestant, anava caient en l’oblit. Disculpa el paral·lelisme: avui m’he llevat un poc cabró. El teu cas s’esmunyia de les nostres mans com una anguila de l’Albufera.

Seguir llegint