XII

Ja saps com van aquestes coses. La mala fortuna per al teu partit volia que, mentre no hi haguera unes noves eleccions generals, la policia fóra en mans de la competència. Un bon matí, un diari de tirada estatal, el que estàs pensant, llançà la primera granada de mà: l’assessor assassinat disposava d’informació molt comprometedora per al seu partit, alguns dels principals constructors valencians, implicats en el finançament il·legal del partit, etcètera. Només la poteta. I tot segons els informes policials, als quals hem tingut accés i bla, bla, bla. Després d’unes hores de desconcert, els teus eixiren en tromba demanant la dimissió de tothom, acusant el govern de tractar de manipular el resultat de les eleccions… Perquè, efectivament, érem a sis mesos dels comicis estatals. Les galtes del capo suprem del teu partit, amb les enquestes a favor, degueren mudar del roig rabiós d’enuig al blanc nuclear. Les cagueroles de la mort. A València, el desgast electoral per la corrupció havia estat molt minso. Però en la resta de l’Estat, la cosa podia posar-se lletja de veritat. I hi havia un cadàver fent nosa entre cames, el teu, don ningú, surant entre la merda. La informació, dosificada per algú amb molta mala hòstia, anà filtrant-se dia a dia. Mitja València era sospitosa d’haver encomanat que et volatilitzares. I per acabar-ho d’adobar, Irene, la teua dona, que s’havia mantingut en un discret segon terme, convocà una roda de premsa, multitudinària, exigint l’esclariment dels fets i el càstig per als culpables, perquè havies mort per saber «coses». Irene llegí un text breu, però intens. A més de la part previsible, defensà el teu bon nom i la teua memòria i digué, amb una única llàgrima caient pel rostre, que havies estat un bon espòs i pare, que si havies tingut alguna «debilitat», ja t’havia perdonat, que els teus fills i ella sols volien justícia. I pregà als mitjans que la deixaren en pau, que no hi hauria cap entrevista ni cap declaració més. S’alçà, molt digna, sense admetre preguntes. Acollonant. L’únic ingredient que li mancava al cas per fer la volta al món.

Seguir llegint

X

Potser estic saltant massa d’una cosa a una altra. T’he dit adés que no teníem absolutament res per on atacar i és la punyetera veritat. Malgrat haver guanyat les eleccions, una altra vegada per majoria absoluta, el teu partit no travessava per un bon moment. Arribava l’hora de seure el president en la banqueta dels acusats, per suborn, la bufa de la gamba, però també romanien pendents les causes per finançament il·legal. En el cas que saberes alguna cosa, no hi havia indicis que traficares amb informació o que filtrares alguna cosa. No hi havia res. I en tot cas, semblava estrany que algú en la cúpula s’haguera pres la molèstia de liquidar-te per això. No quadrava. A més a més, les cares de desconcert dels membres del Consell cada volta que donaven una roda de premsa i els periodistes preguntaven pel cas New Lucifer semblaven d’al·lucinació sincera, com si estigueren aterrant d’un mal viatge químic. I contra Irene tampoc no hi havia indicis. D’acord, sí, li posaves les banyes, però a la seua primera declaració deia que no en sabia res, que havia estat una sorpresa molt desagradosa, que no s’ho podia creure, que havies estat un bon pare i que no t’imaginava en algun embolic tan gran que t’haguera conduït a això… A més a més, tots els moviments de diners dels vostres comptes estaven justificats i si guardava una reserva de diners b en el matalàs suficients per contractar un professional, un dels bons, era indemostrable. Un mes després de la teua mort, el cas anà perdent força als mitjans i a mi m’encarregaren el cas de l’assassinat d’un indigent. És curiós, però ningú no reclamà el seu cos. El teu, mentrestant, anava caient en l’oblit. Disculpa el paral·lelisme: avui m’he llevat un poc cabró. El teu cas s’esmunyia de les nostres mans com una anguila de l’Albufera.

Seguir llegint

IX

Un cadàver molest no té honors ni reconeixements. Molts poquets dels teus amics de partit o del treball anaren al teu soterrar. Els feia vergonya que els pogueren fotografiar allí, o ser perseguits per algun carronyer. Fou un funeral trist, ràpid i acomplexat. En aquest país és compatible anar a missa i follar-te mitja València. Sempre que no t’agafen amb el carret dels gelats. I t’havien fet una foto en la puta factoria d’Avidesa. Mala sort. Com que no havia estat a la declaració inicial, al soterrar vaig conèixer la teua dona. Em va impressionar la dignitat, l’enteresa i la distància amb què suportava el tràngol, les mirades de condescendència o de llàstima. Això i la seua bellesa, els ulls blaus i límpids com l’aigua d’una platja tropical, visibles per la renúncia estètica a les ulleres de sol. Les faccions perfectes, les formes delicades. Un cos esvelt que s’endevinava desitjable sota les capes de roba negra… T’he de confessar que mai no m’havia excitat tant una dona de dol. Però la forma de conduir-se era més torbadora encara: els gestos mesurats a l’hora de rebre el condol, la manera d’estar pendent dels teus fills, el mig somriure que li va dedicar als teus pares, morts de vergonya i tristesa, en eixir de l’església. Una dona d’una peça, feta d’una pasta molt superior a la teua… Mentre l’observava feia càbales per esbrinar què hi havia darrere d’aquella enteresa, si sabia que t’estaves follant a unes altres, calibrant la qualitat i quantitat d’aflicció que hi havia darrere dels seus sospirs, de les caigudes d’ulls mentre escoltava el sermó ple d’eufemismes del sacerdot… Però vaig ser incapaç de penetrar ni un mil·límetre en els seus pensaments. Ni tan sols en un moment que es va girar i em va localitzar, tampoc no em vaig amagar, unes bancades enrere, en la filera del costat. Un esguard sense expressió concreta, més gèlid que interessat. T’ho he de dir: Irene, la teua dona, em va resultar fascinant. I em preguntava en aquell moment què havia vist en un imbècil integral com tu, disculpa’m la franquesa.

(Continuarà)

VII

Disculpa però no és fàcil seguir el fil… Per on anàvem? Ah, sí! La Generalitat va intentar minimitzar el colp, però era difícil: un ex periodista d’un diari conservador, assessor de presidència, membre de l’executiva local… En unes hores, el cas New Lucifer, com el batejaren els mitjans, perquè anomenar allò el cas Fernández haguera estat una vulgaritat, s’escampà com el còlera… La jutgessa va decretar el secret del sumari. I la nostra brigada fou una tomba. Tret dels detalls més escabrosos, tampoc no hi havia massa que contar. No trobàrem res significatiu en l’escorcoll de ta casa, ni en els teus ordinadors i perifèrics. No tenies enemics evidents, no t’havies postulat políticament per a res, no tocaves matèria sensible per al Consell perquè el teu treball consistia en analitzar la informació pública i publicada sobre el govern. No havies creat empreses per xuclar del pot, encara no, ni feies de testaferro de ningú. Ni tan sols la teua dona, rescatada d’una emissora local per recol·locar-la en la cambra de comerç, tenia grans antecedents empresarials. Pares treballadors, gent normal. Una parella que havia prosperat a l’ombra del poder. Bons sous, un tren de vida considerable. Però res que no poguera eixir de les vostres generoses nòmines. Ni deutes de joc, ni una mala inversió. Un merda, un sí senyor, un paràsit amb corbata d’Hermès, botons de puny i rellotge d’or. Ningú. Però, mira tu, algú volia fer-te desaparèixer.

Seguir llegint