Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Una de les obres mestres de Mario Vargas Llosa, Conversación en la Catedral, comença amb un personatge preguntant-se quan es va fotre el Perú. I un servidor, a aquestes hores de la matinada, quan la bullida de cap, la incomprensió i la ràbia fan impossible trobar la son, no deixa de preguntar-se quan es va començar a fotre el País Valencià, quan posàrem la primera pedra que ens ha dut on estem, al simbòlic i dolorós tancament de la ràdio i la televisió públiques. Tal vegada fou amb la publicació d’un llistat de paraules prohibides, un gest que era el símbol d’una claudicació, la demostració que entre el llegat de Joan Fuster i José Ombuena, posem per cas, la societat valenciana havia escollit a Barrabàs. Res ja no podia ser igual. D’allò en fou responsable Amadeu Fabregat, una persona intel·ligent al servei d’idees i conceptes dubtosos, per dir alguna cosa. El cinisme i la manca d’escrúpols començà a matar la criatura des del primer minut. Ja es podia inaugurar el tele-fem des d’una televisió pública. Vist amb perspectiva, la inclassificable bellesa rural de les monleonetes no era el problema.
Amb la tardor, reprenem la gira de presentacions d’El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013), la nostra nova novel·la que pretén ser una cruïlla de gèneres i conciliar públics de diferents edats al voltant d’una mateixa proposta. La propera estació d’Irina i Nèstor serà a Barcelona, a La Casa del Llibre de Passeig de Gràcia, dijous dia 10 d’octubre (19,00 hores), ni més ni menys que amb el mestre de novel·listes Andreu Martín d’amfitrió.
En un grapat d’ocasions, en reunions de petit comité o en presentacions, quan pregunteu què és el que tinc (literàriament) entre mans, he contat la història d’un llibre llarg temps projectat sobre el meu oncle Antonio Aliaga Pérez (Tudela, Navarra, 1924 – Tournay, França, 1962). La seua és la història d’un exiliat a França a principis dels anys 50 del segle XX, algú que per motius polítics i per una complexa i molt trista situació familiar, ha d’abandonar la seua terra.
XX
I m’estalviaré el sermó, el que pense d’algú que és capaç de fotre-li la vida a la seua filla d’aqueixa manera repugnant. Però també em feia preguntes sobre l’actitud d’Irene de fer-li guardar el secret a Ainhoa, en lloc d’agafar el bou per les banyes, denunciar-te, treure’t de casa d’un puntelló als ous i portar la xiqueta a un bon psicòleg. Per què no havia fet això? Per què eixe silenci pútrid? Per les aparences? Per no perdre el seu tren de vida? I si era així, podia ser més miserable la cosa? Perquè si no era això, la vida se li havia complicat.