La creació literària és un diàleg amb el lector l’èxit del qual depén, en un percentatge elevat, de la forma de coronar i tancar el relat. Sorprenent o no, feliç o infeliç, tancat o obert, el final de les històries ha de tindre una relació de correspondència amb la matèria de la narració, a les molles que s’han anat deixant al llarg del trajecte. La resta és deus ex machina, malenconia i reducció a absoluts inoperants. Tradicionalment, la crítica diguem-ne seriosa ha sospitat dels finals gojosos en tant que intueix que l’objectiu és aconseguir el plàcet dels consumidors, més receptius als desenllaços molls i de bon cos. Infinitat de casos s’ajustarien a l’esquema, però normalment són productes que, des del minut u, presenten una nítida factura mainstream. Un final més combatiu de, posem per cas, El codi Da Vinci, de Dan Brown, no haguera salvat el llibre. Tot i que el seu desenllaç –acomodatici i covard- el fa més irrellevant encara com a obra artística.