Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Hi ha presentacions que fan goig, ja d’entrada. Tot i que ja són moltes sessions amb Vides desafinades, i que el cos i el cap demana ja anar trencant els vincles amb la història, deixar-la únicament en mans dels lectors, anar a Dénia, a una llibreria com Ambra, té molta gràcia. I que, a més, et presenten dues xativines il·lustres, Maria Josep Martínez i Cloti Iborra, amigues des dels temps mítics de l’Associació Cultural l’Almodí (permeteu-me que no aporte dates: fa molt de temps) i no directament relacionades amb la literatura (de moment), també és un estímul.
Quasi un any després de la seua eixida, Vides desafinades continua girant, la qual cosa hem d’agrair als amics i amigues que ens reclamen. Aquest divendres, dia 19 d’octubre, serà a la Biblioteca de Manuel, al carrer Àngel 28, dintre d’un cicle de xerrades amb escriptores i escriptors en valencià. Amb una madrina excepcional, la poetessa xativina Lorena Cayuela, que parlarà de la recepció del llibre.
Hi ha obres literàries que excel·leixen per la seua construcció narrativa, per l’originalitat del format, per la qualitat expressiva de la seua prosa. Hi ha novel·les que, sense reunir aquelles qualitats formals, o sense haver arribat als budells de l’existència col·lectiva, allò que se’n diu les grans històries, són capaces de desentranyar l’ànima humana, de penetrar amb ferocitat en els comportaments individuals, per assecar-los o hidratar-los, extraure’ls tot el suc, per despullar-los per al lector amb avidesa d’amants nous. És llavors quan la suma d’una sèrie de vides individuals serveix com a fotograma de la col·lectivitat. Les xicotetes històries i misèries quotidianes que, sumades, fan una gran història.
Sabíem que això havia d’arribar. Bé, jo n’estava quasi segur. I trobe que tu ho intuïes, sabies que la nostra relació relliscava centímetre a centímetre per la feixuga costera de la indiferència i el dolor. Són tants anys… Allò va començar com un joc d’adolescents. Ara vaig, ara vinc, ara prove. Els caps de setmana. Alguns, no tots. Amb el decurs del temps, però, tu volies més, atrapar-me en la teua xarxa amb una constància insana. Jo estava fent la carrera, a València. Va ser llavors quan vaig tindre clar que la relació, tard o d’hora, anava a fer-me mal. Em vaig deixar arrossegar, tanmateix, amb una deixadesa estúpida. I fou intens.