Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
No hi ha treballs més importants que uns altres. Una societat no pot funcionar sense forners, repartidors, vigilants, llanterners, conductors d’autobús, professors o advocats. Ni més ni menys. Però tampoc no pot funcionar sense periodistes. Una societat que pretenga ser democràtica, no. La crisi econòmica adultera el paisatge i iguala les circumstàncies. Els darrers temps, milers de periodistes han estat despatxats. Amb més intensitat, com era previsible, després de la reforma laboral. Els grans grups empresarials, els mitjans i els menuts. Però és un moment on també acomiaden forners, repartidors, vigilants, llanterners i etcètera. I no es nota. No importa. Benvinguts.
La vida útil de les novetats editorials és més aviat minsa i curta. Per això he d’agrair que, mig any llarg després de la publicació de Vides desafinades, encara hi haja persones i col·lectius que ens convoquen a presentar la novel·la. Aquesta setmana, dijous dia 14, a les 20,00 hores, serem a Sagunt, a la Taverna de la Serp (davant del Teatre Romà!) en un acte organitzat per l’Associació Cultural Espai Bloc.
Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa “Joselito”. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro…”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.
Fou dijous o dimecres. Tornàvem a casa. En obrir-se la porta de l’ascensor a Dídac se li caigué una mena de camió de joguet amb un compartiment. El camionet és de plàstic roí, de poca qualitat, però per a ell és molt valuós, perquè li permet guardar joguets més menuts a dintre i transportar-los quan eixim. Hi hagué mala sort: la tapeta del joguet caigué de l’única forma possible en què podia esmicolar-se cap al buit. En fer-li veure que no podíem recuperar la tapa, el disgust fou majúscul.