Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Quasi un any després de la seua eixida, Vides desafinades continua girant, la qual cosa hem d’agrair als amics i amigues que ens reclamen. Aquest divendres, dia 19 d’octubre, serà a la Biblioteca de Manuel, al carrer Àngel 28, dintre d’un cicle de xerrades amb escriptores i escriptors en valencià. Amb una madrina excepcional, la poetessa xativina Lorena Cayuela, que parlarà de la recepció del llibre.
Hi ha obres literàries que excel·leixen per la seua construcció narrativa, per l’originalitat del format, per la qualitat expressiva de la seua prosa. Hi ha novel·les que, sense reunir aquelles qualitats formals, o sense haver arribat als budells de l’existència col·lectiva, allò que se’n diu les grans històries, són capaces de desentranyar l’ànima humana, de penetrar amb ferocitat en els comportaments individuals, per assecar-los o hidratar-los, extraure’ls tot el suc, per despullar-los per al lector amb avidesa d’amants nous. És llavors quan la suma d’una sèrie de vides individuals serveix com a fotograma de la col·lectivitat. Les xicotetes històries i misèries quotidianes que, sumades, fan una gran història.
Sabíem que això havia d’arribar. Bé, jo n’estava quasi segur. I trobe que tu ho intuïes, sabies que la nostra relació relliscava centímetre a centímetre per la feixuga costera de la indiferència i el dolor. Són tants anys… Allò va començar com un joc d’adolescents. Ara vaig, ara vinc, ara prove. Els caps de setmana. Alguns, no tots. Amb el decurs del temps, però, tu volies més, atrapar-me en la teua xarxa amb una constància insana. Jo estava fent la carrera, a València. Va ser llavors quan vaig tindre clar que la relació, tard o d’hora, anava a fer-me mal. Em vaig deixar arrossegar, tanmateix, amb una deixadesa estúpida. I fou intens.
No hi ha treballs més importants que uns altres. Una societat no pot funcionar sense forners, repartidors, vigilants, llanterners, conductors d’autobús, professors o advocats. Ni més ni menys. Però tampoc no pot funcionar sense periodistes. Una societat que pretenga ser democràtica, no. La crisi econòmica adultera el paisatge i iguala les circumstàncies. Els darrers temps, milers de periodistes han estat despatxats. Amb més intensitat, com era previsible, després de la reforma laboral. Els grans grups empresarials, els mitjans i els menuts. Però és un moment on també acomiaden forners, repartidors, vigilants, llanterners i etcètera. I no es nota. No importa. Benvinguts.