Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Fins fa poc desconeixia l’obra del Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (1940-1996), poeta nascut a Leningrad (Sant Petersburg abans i després de l’era soviètica), al si d’una família jueva i que hagué d’emigrar als anys seixanta als Estats Units. Fa poc, però, em va caure a les mans un petit però valuós volum, En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, 2013), publicat originàriament el 1986 i traduït de forma admirable per Anna Torcal i Salvador Company. La lectura, curiosament, coincidí en el temps que estava escrivint El meu nom no és Irina, amb diversos fragments ambientats a Sant Petersburg.
Com i quan algú decideix ser escriptor? A quina edat? Quina és la motivació? És un bon tema: escriure sobre el moment en què algú comença a escriure. Si estirem del fil, tal volta podrà eixir una novel·la. De primeres, necessitem un personatge jove, perquè, normalment, l’impuls sorgeix quan encara és incipient la nostra experiència lectora. A aquell xicot li posarem de nom Nèstor, posem per cas, estudiant de batxillerat aparentment normal però amb una dèria que el diferencia de la resta dels seus amics o companys: escriure històries. Amb elles viatja en el temps i en l’espai, literalment, i s’oblida d’una família, la seua, en procés de descomposició.
Per diferents motius que em puc imaginar però que seria llarg i segurament presumptuós d’explicar, les meues novel·les no han xafat molt els instituts. Ho han fet de forma esporàdica. I, quan ho han fet, a alguns lectors adults de les meues novel·les se’ls desperta la curiositat i les ganes de saber de quina manera reben els xavals de setze o désset anys obres de vocació eminentment adulta. Sobretot Vides desafinades que, a més de la seua càrrega sexual i la cruesa emocional, no té la coartada de l’humor de les meues primeres novel·les, blanc i festiu en Si no ho dic, rebente i més bandarra en Els neons de Sodoma. D’aquella curiositat expressada recentment naix aquest post.
La creació literària és un diàleg amb el lector l’èxit del qual depén, en un percentatge elevat, de la forma de coronar i tancar el relat. Sorprenent o no, feliç o infeliç, tancat o obert, el final de les històries ha de tindre una relació de correspondència amb la matèria de la narració, a les molles que s’han anat deixant al llarg del trajecte. La resta és deus ex machina, malenconia i reducció a absoluts inoperants. Tradicionalment, la crítica diguem-ne seriosa ha sospitat dels finals gojosos en tant que intueix que l’objectiu és aconseguir el plàcet dels consumidors, més receptius als desenllaços molls i de bon cos. Infinitat de casos s’ajustarien a l’esquema, però normalment són productes que, des del minut u, presenten una nítida factura mainstream. Un final més combatiu de, posem per cas, El codi Da Vinci, de Dan Brown, no haguera salvat el llibre. Tot i que el seu desenllaç –acomodatici i covard- el fa més irrellevant encara com a obra artística.