Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa “Joselito”. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro…”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.
Fou dijous o dimecres. Tornàvem a casa. En obrir-se la porta de l’ascensor a Dídac se li caigué una mena de camió de joguet amb un compartiment. El camionet és de plàstic roí, de poca qualitat, però per a ell és molt valuós, perquè li permet guardar joguets més menuts a dintre i transportar-los quan eixim. Hi hagué mala sort: la tapeta del joguet caigué de l’única forma possible en què podia esmicolar-se cap al buit. En fer-li veure que no podíem recuperar la tapa, el disgust fou majúscul.
Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.
Aquestes coses són així: dilluns, amb la prima de risc disparada i el pànic per un possible “corralet” corrent desbocat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anuncia els Premis de la Crítica 2012. Vides desafinades, ja ho sabreu, ha obtingut el premi de narrativa. En un any, a més, amb molt bones novel·les. Uns guardons amb la bona companyia dels altres guardonats, Carles Alberola, Alfons Llorenç i Ramon Ramon (ací mateix teniu informació). Pilar Beltran, la meua editora, és la primera a telefonar-me. Em fa molt de goig. I a partir d’ací, una successió literalment aclaparadora de missatges a les xarxes socials. Arriba un moment que ja no sé ben bé què dir. Supose que “gràcies”: al jurat, òbviament, però també als lectors i a tota la gent que ha anat parlant de la novel·la