Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
L‘escriptor i blocaire Toni Cucarella publicava fa uns dies una lúcida i agra reflexió, “La indústria del llibre i els ingenus escriptors” sobre la situació del gremi en llengua catalana, condemnats a l’amateurisme pels condicionaments de la indústria editorial i la pròpia desarticulació de l’espai cultural de referència. En les reflexions de Cucarella pesa la seua pròpia experiència personal, per no haver pogut viure de la literatura malgrat haver publicat un grapat de llibres esplèndids (El poeta, La lluna vista des de la terra, Bogart&Bogart o L’última paraula, entre d’altres) i una obra mestra absoluta (Quina lenta agonia la dels ametlers perduts), un cas que podríem estendre a uns altres escriptors també amb una obra sòlida.
Hi ha presentacions i presentacions. Un dia rememorarem amb satisfacció l’oportunitat de fer un acte d’aquells en un lloc amb el sabor i autenticitat de la llibreria Negra y Criminal, ubicada en un racó amb encant de la Barceloneta i gestionada pel valencià Paco Camarasa, excel·lent amfitrió i referència en un univers literari, el de la novel·la negra, amb nombrosos seguidors i autors i on nosaltres, d’alguna forma, hem exercit d’invasors efímers però satisfets.
Per a fer la presentació d’un llibre a uns quants centenars de quilòmetres de casa t’ho has de pensar. Però la proposta era irrenunciable: presentar Els Neons de Sodoma a la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, una mena de santuari dels amants del gènere, juntament amb Un mort al Palau, dels enormes Emili Piera (periodista, columnista referencial, gran escriptor) i Tonino Guitián (membre de l’irrepetible primer equip de CQC, columnista, guionista…).
Hi ha obres artístiques amb l’estrany privilegi de la perdurabilitat. La leyenda del tiempo, la trencadora i valenta gravació del gadità Camarón de la Isla, editada el 1979, ara fa trenta anys, n’és una d’elles. Un reportatge anit a La 2, sobre el procés d’enregistrament del disc i el posterior impacte, m’ha fet caure en l’efemèride. Però el descobriment del disc, en tot cas, és recent, i coincideix amb l’aparició del discret biopic de l’any 2005 interpretat, això sí, amb múscul, respecte i saviesa per Óscar Janeada. Fins aquell moment havia llegit alguna cosa sobre el disc i el meu escàs interés pel gènere va provocar que no avançara més. La banda sonora, però, em va posar en alerta.