Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.

La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.

Hi ha obres artístiques amb l’estrany privilegi de la perdurabilitat. La leyenda del tiempo, la trencadora i valenta gravació del gadità Camarón de la Isla, editada el 1979, ara fa trenta anys, n’és una d’elles. Un reportatge anit a La 2, sobre el procés d’enregistrament del disc i el posterior impacte, m’ha fet caure en l’efemèride. Però el descobriment del disc, en tot cas, és recent, i coincideix amb l’aparició del discret biopic de l’any 2005 interpretat, això sí, amb múscul, respecte i saviesa per Óscar Janeada. Fins aquell moment havia llegit alguna cosa sobre el disc i el meu escàs interés pel gènere va provocar que no avançara més. La banda sonora, però, em va posar en alerta.

En aquesta ocasió, Els neons de Sodoma fan un viatge ben curt: demà divendres, de vesprada, trobada per parlar de la novel·la amb professors i antics professors de l’Institut Josep de Ribera, de Xàtiva, agrupats en la Confraria de golafres i llèpoles. Una confraria laica que es reuneix una vegada al mes per fer alguna activitat de caire cultural. La cosa té la seua gràcia. I també el seu compromís, perquè entre el públic hi haurà molts antics professors d’un servidor de diferents matèries, fins i tot alguns que em suspendrien en el seu moment. Una presentació, per tant, molt particular.

A hores d’ara, ja tindreu suficient informació sobre la darrera càrrega de profunditat interna del cineasta Michael Moore sobre la societat nord-americana, Sicko (2007), el seu documental sobre el sistema sanitari d’aquell país. Jo l’acabe de visionar, coincidint, més o menys, amb els intents de l’administració Obama per ampliar la cobertura sanitària als milions de ciutadans dels Estats Units que no la tenen. Actuació superficial, moderada i clarament insuficient, tot i que la reacció de la caverna d’allà faça pensar el contrari.

Desdejuni amb la crítica d’Els Neons de Sodoma en Posdata. En realitat, cafè mentre mire la indigesta premsa d’aquest tòrrid mes de juliol. D’igual forma que faig constar ací les flors i violes, també els retrets, que d’això s’aprén més i molt més ràpid. Cap problema. Cadascú és cadascú i té el seu criteri. Si de cas, no sé si està justificada l’animadversió que traspua la crítica cap a la literatura de gènere, que en aquest cas no és exactament la novel·la negra, que alguna cosa hi ha, sinó la satírica. La incorrecció (literària) continua mal vista.

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

- Jaume Cabré -