Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.
La desmemòria és l’arma més poderosa en mans dels governants de les societats dites avançades. Tampoc no feia tant de temps de la desfeta dels Estats Units a Vietnam, de la sangria de vora 60.000 morts, 2.000 desapareguts i un número difícil de calcular de vides i famílies devastades per les ferides físiques i morals, quan, una combinació perversa d’exaltació patriòtica i afany de seguretat després del colp salvatge de l’11-S proporcionà a l’administració de George Bush les mans lliures per mamprendre una nova guerra. A poc que s’allarguen conflictes com els d’Afganistan i l’Irak, les xifres de vides sacrificades seran semblants.
La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s’hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s’hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d’un gos.
Avis supervivents, torrons de Xixona, farteres, omeoprazol, pares, núvies d’estrena, esposos estrenats, discursos, xiquets, soroll, copes de cava, copes trencades, un gat sobre la teulada, ací no neva mai quan toca, compte corrent tremolós, gambes a la planxa, botigues de disseny, comerç de barri, pollastre farcit, amics expansius, nadalenques invasives, un infant que trenca els joguets, paté d’oca, sopar d’empresa, gastritis, gintònic de garrafa, un Pare Noel d’ocasió s’obri el cap en caure de la ximenera, papà què estàs fent?, Moët Chandon, almax, sidra Jai-Alai, xecs regal, besos, especial de Raphael, si no li agrada aquest Nadal no tenim un altre…
Per això: Bon Nadal. I molt bon any.
(Foto: Bloc Epistemologia de la incertesa)