Vides desafinades

Ha sabut crear un llenguatge juvenil valencià, fresc i creïble, ha sabut dotar la narració d’una estructura aparentment intermitent a base de les veus solistes dels principals personatges, tot utilitzant la veu interior, els diàlegs i fins i tot l’epístola. I aconseguix dotar la narració d’una atmosfera on el món de la música independent té el seu pes en l’univers literari que bastix, però que no és la peça primordial i per tant és excusa i acompanyament per a una història d’encontres i desencontres d’allò més universal.

Una història caleidoscòpica que es llegeix amb voracitat, tot i que el llenguatge no fa concessions al lector. Canvis de registre en funció del personatge, utilització de l’estil directe barrejat en una narració indirecta, alternància del diàleg amb el monòleg intern; tota una sèrie de recursos expressius que fan d’aquesta novel·la un plaer per al lector avesat.

Destacar de la novel·la l’enfocament lingüístic que ha adoptat l’autor. La història ens és contada en primera persona però amb una focalització múltiple. No sempre se’ns conta la història, doncs, des del mateix punt de vista, sinó des de la perspectiva dels diversos personatges que la protagonitzen. Cal dir també que la llengua emprada per Aliaga aconsegueix un equilibri molt meritori entre un estàndard literari molt ben paït, ple de recursos i ric en lèxic, i l’ús d’un argot diguem-ne juvenil i marcadament urbà.

Una prosa que assoleix el nivell més alt als monòlegs narratius dels personatges en ple conflicte existencial, i que pateix més, si de cas, als diàlegs. Vides desafinades és, tot plegat, una molt bona novel·la, sis històries entrellaçades que fan la història, l’única, la de sempre, la inevitable, la de tots: la recerca del pa i de la felicitat per damunt de tot, i en eixe ordre sagrat. Una història actual que se’ns conta entre els carrers que davallem cada dia, raresa meravellosa…

Un llenguatge àgil, fresc, actual –rabiosament actual– que festeja alhora amb una prosa madura, treballadíssima, jaspiada en molts moments per notes de lirisme. Una prosa, al mateix temps, creïble i fidel als diferents personatges que transiten la novel·la. El resultat és una novel·la que es pot llegir amb els oïts per l’oralitat que l’autor aconsegueix donar-li a l’obra.

El més personal del llibre és la manera com està escrit. Les sis veus de la novel·la, tot i les diferències de registre ben treballades, són la veu de Xavier, una veu fresca que parla molt clar, amb un estil àgil, directe, de vegades barrejat amb indirecte, sempre impactant, amb domini dels recursos expressius. Rotund i original.