Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.
vui tornem a recuperar un text nostre de la desapareguda revista d’àmbit estatal Lars Cultura y Ciudad, en aquest cas un llarg reportatge dedicat…
es Vides desafinades (Edicions 62, 2011) tornen al lloc del crim. O siga, a Gandia, la ciutat que va premiar la novel·la amb el Joanot…