La recent lectura d’una estupenda novel·la de Joan Benesiu, Gegants de gel (Periscopi, 2015), m’ha fet retrobar-me amb una anècdota històrica de la nostra ciutat, el fet que Xàtiva haguera donat nom durant molt de temps a la Terra de foc. Benesiu conta la història d’un grapat de personatges que, per diverses circumstàncies, acaben tot just en els confins del món, en un territori que, temps ençà, portava el nom de Xàtiva gràcies al cosmògraf xativí Diego Ramírez de Arellano. El mariner, recordat amb un carrer de la capital de la Costera, formava part d’una expedició entre 1618 i 1619 patrocinada per Felip III amb l’encàrrec de trobar un pas entre el Pacífic i l’Atlàntic al sud de l’estret de Magallanes.

Seguir llegint

La portada de la primera novel·la de Carles Durà, Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), pot generar un cert engany: presentada en una col·lecció juvenil, amb una portada atractiva però que remet als llibres d’institut, en un sentit ampli, el llibre no sols és per a joves. Més que això, és una història que s’adreça a tot tipus de lector. I és una novel·la amb personatges i ambientació en un institut, però no és una novel·la d’institut. I és una història que comença amb les trampes de les xarxes socials (una fotografia íntima penjada a la xarxa), la qual cosa et fa pensar que abordarà alguna d’aquelles qüestions conjunturals que tant apareixen en el gènere, però, en realitat, va més enllà de les històries (si són d’amor, millor) encaixades amb fòrceps en alguna temàtica social.

Seguir llegint

Demà dijous, dia 6 de novembre, serà una jornada negra, sanguinolenta i complida a Sagunt i Port de Sagunt: Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) estarà present a dos actes a la capital del Camp de Morvedre dintre de la programació de “Novembre negre”.

Seguir llegint

Arriba un moment en què els teus propis llibres es converteixen en material aliè, en una cosa que ja no és teua, de la que escoltes o llegeixes desenes d’interpretacions que et sonen bé o malament però que, en certa forma, són legítimes. És l’apropiació del lector. Amb El meu nom no és Irina (Andana, 2013) no anava a ser una excepció. Passa que, per circumstàncies, totes positives, la convivència amb Irina s’ha perllongat en el temps, s’ha fet duradora. Ha transcendit més enllà del que sol ser habitual en les meues novel·les.

Seguir llegint