En algun moment havia de passar. Després que Ricard Peris m’empentara a escriure una novel·la per a una col·lecció juvenil amb voluntat de transversalitat -així va nàixer El meu nom no és Irina– en algun moment ens podíem plantejar escriure alguna cosa per als més menuts, ara que els meus fills ho són. Amb motiu del segon número de la revista Boro Trapatroles, el personatge de còmic creat per Toni Cabo, l’editora de Tres i Quatre Laia Climent em va proposar escriure un relat per a infants ambientat a la Costera.

Seguir llegint

Rafael Chirbes, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna, no necessita valedors. La seua obra monumental, apuntalada amb el pòstum i commovedor París-Austerlitz (Anagrama, 2016), es defensa sola. I es configura com una de les contribucions més importants de la literatura europea dels darrers temps. Però també és veritat que, una vegada mort, quan ja està totalment construït el seu edifici literari, qualsevol esforç per difondre la seua obra és d’agrair. Tot i que vinga dels àmbits més insospitats.

Seguir llegint

La recent lectura d’una estupenda novel·la de Joan Benesiu, Gegants de gel (Periscopi, 2015), m’ha fet retrobar-me amb una anècdota històrica de la nostra ciutat, el fet que Xàtiva haguera donat nom durant molt de temps a la Terra de foc. Benesiu conta la història d’un grapat de personatges que, per diverses circumstàncies, acaben tot just en els confins del món, en un territori que, temps ençà, portava el nom de Xàtiva gràcies al cosmògraf xativí Diego Ramírez de Arellano. El mariner, recordat amb un carrer de la capital de la Costera, formava part d’una expedició entre 1618 i 1619 patrocinada per Felip III amb l’encàrrec de trobar un pas entre el Pacífic i l’Atlàntic al sud de l’estret de Magallanes.

Seguir llegint

La portada de la primera novel·la de Carles Durà, Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), pot generar un cert engany: presentada en una col·lecció juvenil, amb una portada atractiva però que remet als llibres d’institut, en un sentit ampli, el llibre no sols és per a joves. Més que això, és una història que s’adreça a tot tipus de lector. I és una novel·la amb personatges i ambientació en un institut, però no és una novel·la d’institut. I és una història que comença amb les trampes de les xarxes socials (una fotografia íntima penjada a la xarxa), la qual cosa et fa pensar que abordarà alguna d’aquelles qüestions conjunturals que tant apareixen en el gènere, però, en realitat, va més enllà de les històries (si són d’amor, millor) encaixades amb fòrceps en alguna temàtica social.

Seguir llegint