I això de Xàtiva, com quedarà?”. Quan enmig d’alguna conversa sobre les eleccions municipals els meus col·legues em pregunten pels resultats electorals xativins, em faig el mateix interrogant. Perquè el pronòstic és reservat.

Canviar constantment d’opinió sol ser un símptoma d’inconsistència. Però no canviar mai de criteri pot ser també indicador de dogmatisme o intransigència. Les circumstàncies canvien. I les percepcions també haurien de fer-ho. Ve tot això a tomb d’una experiència personal amb un projecte plantejat per a Xàtiva que va estar envoltat per la polèmica, la creació d’un centre d’art a l’extern de les muralles del Castell per acollir la Col·lecció Inelcom d’art contemporani.

El problema de no saber cap a on anem és, de vegades, que tampoc no tenim clar d’on venim. I és interessant descobrir que el que semblen debats del present són, en realitat, reformulacions.

Hi ha entre la gent un fort descrèdit de la política que en bona part és injust. Fer el salt a la vida pública, sobretot en entorns locals, no és fàcil. Cal un component vocacional fort, sobretot per part d’aquells que compatibilitzen el seu treball habitual amb les tasques municipals, que són la gran majoria. També ens trobem amb situacions que no ajuden a projectar una imatge positiva.