El de
Roberto Martínez, més conegut com a
Leña, era un rostre cinematogràfic, llaurat i poderós. Imponent. Quan el vaig conèixer, a cavall de les dècades del 1980 i 1990, ja tenia el front i les galtes solcades. I tenia una mirada profunda i poderosa que imposava, uns ulls vius i unes celles arrufades que, a desgrat seu, segurament, empetitien els interlocutors, sabedors d’estar davant d’un talent natural, no impostat. D’algú que malgrat el seu aspecte de llaurador malcarat, d’aquells que blasfemen quan l’oratge no acompanya, estava tocat pel do de l’art, adquirit, com recordava en aquestes mateixes pàgines Agustí Garzó, d’una manera intuïtiva.
Seguir llegint
