L’aigua té memòria. Recorda evaporar-se amb el calor i pujar als núvols en estat gasós. L’aigua recorda que quan els núvols no poden sostenir el seu pes ha de caure en forma de pluja per donar a beure la terra i les plantes, per esmicolar-se entre les escletxes i alimentar els aqüífers.
Agafeu el titular com el que és, una ocurrència. Però salvant totes les distàncies i les diferències d’escala, la polèmica aquests dies per la decisió de la dreta de carregar-se el projecte «Madrid central», una iniciativa de descongestió per depurar un dels aires més viciats d’Europa, té unes certes concomitàncies amb un debat xativí.
n secret familiar que acaba surant i que ens mostra una realitat molt dura de la postguerra. Aquest seria el resum d’un volum breu…
Hi ha persones que, al llarg de la vida, t’ajuden a saber qui eres. En el meu cas, Antonio Montejano, a qui acomiadàvem per sempre diumenge passat, era un d’aquests éssers. Era un home amb sensibilitat artística i humana, una persona culta, d’una educació i un tracte exquisits. El seu darrer regal va ser fer-nos escoltar un fragment del Rèquiem de Mozart en la senzilla cerimònia de comiat, abans que el seu cos tornara a ser cendres. Cap sermó o parlament podria igualar l’emoció del silenci creuat amb el seu record amb aquesta majestuosa música de fons.