De Tardor, obra finalista del Man Booker Prize, s’ha dit que era la primera novel·la dedicada al trasbals que ha suposat a Gran Bretanya el debat sobre el Brexit. Així ho explica l’escriptor Víctor García Tur en un pròleg interessant i il·lustratiu que, tot just per això, recomanem deixar per al final, com a recapitulació i aclariment de dubtes. L’escriptor català adverteix en tot cas que definir Tardor aquests termes margina uns altres mèrits de l’obra, la redueix a una mirada social i política des de la literatura sobre un debat molt més profund i acarnissat que no sembla. Perquè la novel·la és això i moltes més coses.
Com en L’accidental, però d’una manera més elaborada, Smith introdueix el personatge visitant que contribueix a canviar la vida dels protagonistes, en aquest cas un veí gran i enigmàtic, Daniel, que modificarà la visió del món –sobretot l’estètica– d’Elisabeth, una nena fascinada pel seu nou amic. “Sempre has de llegir alguna cosa, va dir. Encara que no estiguis llegint físicament. Si no, com llegirem el món?”, li diu Daniel en algun moment a la menuda.
Smith fragmenta el relat de manera intel·ligent (fer-ho amb sentit, amb un aparell convincent, no és fàcil), desmunta l’eix temporal i ens fa fer salts en el temps. Peces amb les quals el lector va muntant el trencaclosques i lligant els fils que ens duen des de la curiosa relació filial i intel·lectual entre l’ancià i la menuda cap a fascinants traços biogràfics de dos personatges reals, Paulie Boty i Christine Keeler.
“Història i història”, com bé diu García Tur, perquè Smith relliga amb habilitat realitat i ficció per construir el relat i adonar-lo amb un seguit de delicioses trames secundàries (com ara la participació de la mare d’Elisabeth en un programa de televisió que també transformarà la seua existència), la més important de les quals és com la protagonista va fent connexions entre els quadres que havia vist de menuda a casa de Daniel i la vida de les dones esmentades adés, amb un desconegut brot britànic de pop-art a la dècada del 1960 que Elisabeth investiga.
I com a teló de fons, ara sí, el Brexit. “A tot el país, el que havia passat donava cops de fuet com si un cable elèctric s’hagués deixat anar d’una torre d’alta tensió per culpa d’una tempesta i fuetegés l’aire per a sobre els arbres, les teulades i el trànsit. / A tot el país hi havia gent que teia la sensació que era un error. A tot el país hi havia gent que tenia la sensació que era el que s’havia de fer”, explica la protagonista en algun moment. Una disrupció simbolitzada amb la tortuosa gestió per fer-se el passaport de la protagonista. I lectures aplicables a casa nostra: “Estic cansada de les notícies. Estic cansada de com fan que semblin espectaculars coses que no ho són i de la naturalitat amb què es tracten coses que són realment horribles. Estic cansada de les invectives. Estic cansada de la ràbia (…)”.
L’arquitectura narrativa de la novel·la és meritòria, tal vegada amb una història menys impactant però millor lligada i més complexa que en L’accidental. Ali Smith, malgrat tot, no és una explicadora d’històries de la dimensió d’un Julian Barnes, per cenyir-nos a un autor coetani. Allò que diferencia aquesta escriptora i la ubica entre els grans de la narrativa actual és el seu treball formal, el desplegament de recursos retòrics i lingüístics (gran tasca, novament, de la traductora, Dolors Udina), l’expressivitat de la prosa, directa i punyent per moments, com un clatellada. Etèria i enigmàtica, en altres.
Fins aconseguir un clima general, un ambient, el to de la novel·la, aquella cosa tan intangible i preada, que aconseguir fer del text quelcom transcendent. Fins i tot quan parla dels detalls, del decorat general. “Les ortigues no diuen res. Les llavors del capdamunt dels brins d’herba no diuen res. / Els ranuncles no diuen res alegrement. L’argelaga no diu res inesperadament, un res groc brillant, suau, tendre i delicat contra el verd mut de les espines”.
Un llibre d’aquells que, en tancar-lo definitivament, et produeix una estranya sensació d’orfandat. La bona notícia és que l’editorial ja ha anunciat que anirà publicant, amb un títol per curs, la resta de la tetralogia. Benvinguda a les nostres vides lectores.
Els comentaris estan tancats.