Pensareu que són ganes destacar el rostre d’algú que tenia el veritable poder en la mirada. I en unes mans capaces de traduir en el llenç la lluentor del seu cervell. Però a mi em feia la sensació que hi havia una mena de correspondència tel·lúrica: que el seu posat bregat connectava amb la terra que l’havia vist nàixer i amb la seua pintura. Que la força projectada pels seus ulls inquisitius es traslladava a les teles i, per això, la seua pintura tenia aquell poder, aquella capacitat de transmissió i de connexió, aquell valor intangible que s’escapa a les consideracions tècniques. No sé si Leña era el més dotat dels pintors xativins contemporanis, però a mi m’impressionava. Els seus quadres m’interpel·laven, em transmetien coses que no tenien a veure amb la tècnica o la temàtica. Quelcom visceral que no es pot explicar amb paraules.
No els enganyaré: Roberto Martínez era una d’aquelles persones de la meua ciutat amb les quals no vaig tenir el contacte que m’haguera agradat i que sí he tingut amb algun altre venerable i valuós artista com Joan Ramos. Més enllà d’aquells contactes de joventut amb Leña, no recorde haver mantingut una conversa de més de tres o quatre paraules. No era un artista que es prodigara socialment, no exercia lideratge social ni artístic. I podria haver haver-ho fet, per trajectòria i per vàlua artística. El seu tarannà humil, però, s’imposava. Ens resta el seu llegat, que és també una mirada singular sobre la seua ciutat i els seus paisatges. I se’n porta allà on siga l’admiració generalitzada dels seus conciutadans. Adéu, mestre. Gràcies de tot cor.
Publicat al diari Levante-EMV, 27-05-2017)
Foto: Perales Iborra, Levante-EMV
Els comentaris estan tancats.