Llibres que porten a més llibres. Experiències que duen a coneixences. Si hi ha alguna cosa bona d’anar amunt i avall fent apostolat literari és el contacte amb altres realitats, amb amants de la literatura d’ací i d’enllà. I ja ho havia contat ací, però les visites al Baix Segura han estat motor d’un reguitzell de vivències i sensacions enriquidores. Però avui no he vingut a parlar del meu llibre.

Seguir llegint

La portada de la primera novel·la de Carles Durà, Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), pot generar un cert engany: presentada en una col·lecció juvenil, amb una portada atractiva però que remet als llibres d’institut, en un sentit ampli, el llibre no sols és per a joves. Més que això, és una història que s’adreça a tot tipus de lector. I és una novel·la amb personatges i ambientació en un institut, però no és una novel·la d’institut. I és una història que comença amb les trampes de les xarxes socials (una fotografia íntima penjada a la xarxa), la qual cosa et fa pensar que abordarà alguna d’aquelles qüestions conjunturals que tant apareixen en el gènere, però, en realitat, va més enllà de les històries (si són d’amor, millor) encaixades amb fòrceps en alguna temàtica social.

Seguir llegint

Aquesta és la història d’un personatge curiós, l’inspector negre Feliu Oyono, que havia nascut per donar-li un toc torrentià a una gamberrada literària, Els neons de Sodoma (Edicions 3i4, 2009), una novel·la festiva i fallera, amb càrregues de profunditat contra algunes institucions poblatanes, que no fou molt ben acollida (interpretada?) en alguns cercles urbanites. O potser no tant, perquè un malalt de la novel·la negra (les escriu, les estudia, les recopila, les devora…), el mallorquí Sebastià Bennassar, la reivindicà com una manera de reinterpretar el gènere a través d’un personatge particular en relació a les convencions genèriques. Oyono havia trobat el seu advocat defensor.

Seguir llegint

Les bones obres artístiques són molt més que la suma d’experiència, ofici i talent de l’artista. Responen a un estat d’ànim, a la manera de respondre amb l’escriptura a un moment concret de l’existència, a unes necessitats artístiques i vitals. Una gran obra literària és, a banda d’un moment anímic, una esquerpa fórmula matemàtica amb molts factors. De primeres, has de tindre una bona història, o una suma d’històries, que valga la pena contar. O una no-història, tant se val, si és potent, si ens du a algun indret ignot. Allò que diríem la substància. També és important la manera de contar, la modalitat que s’hi adiu a la narració, allò que li atorga consistència, la materialització, el què, el com i el qui del relat que vagareja en el cap del creador o nia en unes notes disperses i expectants. Digueu-li to, punt de vista, ordenació de la història, definició i evolució dels personatges… Tot suma, tot resta, tot és important. Com la nota desafinada que malbarata una sublim interpretació pianística.

Seguir llegint