Manel Marí, poeta i guionista eivissenc arrelat a València, assoleix amb Tavernàries, premi Alfons el Magnànim, un dels cims indiscutibles del seu ja més que respectable operatiu poètic. El llibre és un elogi de la follia bàquica i de l’embriaguesa com a eina de coneixement i creació, com a maniobra d’escapisme d’un entorn gregari. Però també conté un lament racional, el desig difícil de conciliar seny i rauxa.
O com escrivia J.V. Foix, citat per Manel Marí (Eivissa, 1975) al final del poemari «Si pogués acordar raó i follia», vers que el prologuista, Enric Sòria, empra com a títol del seu text amb punteria de franctirador. Si posem les teulades abans dels fonaments en abordar aquestes ratlles és per subratllar la diversitat de lectures de Tavernàries, la seua densitat i profunditat, un entramat conceptual amagat en un títol precís i equívoc alhora.
Res no és deixat ni casual en aquest poemari: hi ha rutes principals i secundàries, zones més climàtiques, però no hi ha versos innocus, tots ens interpel·len, formen part d’una complexa arquitectura que parteix del «Pòrtic», quan se’ns presenten la por, el pànic, la misèria, l’amor i l’odi. «Tomwaitianes», encapçalada per un vers, és clar, de Tom Waits («The piano has been drinking, not me»), incita els lectors a beure, «que sigui el vi qui restauri el llindar del que voleu sentir». Per plantar cara «al seny fossilitzat!».
Pàgines-manifest amb una «bèstia» polisèmica, que precedeixen els «Sobruts escrits a la taverna neta (i viceversa)», un grup de sonets rimats, demostració de domini de les formes, vehicle per dibuixar perfils: «El borratxo que calla sap què diu, / sap a qui i per què insulta quan no calla, / si el record el tenalla creua el llavi, // i si una pena adulta l’emmiralla / i un estrèpit s’oculta dins la boca, / tanca els punys i es baralla amb altres vidres». Vehicle també per bastir imatges com la proporcionada per la bellesa d’una cambrera, els amors «en suors d’oli espès, d’alcohol barat». Sonets desperts o sense ganes, porus d’una mateixa pell que respira bafs humans, celebració i ressaques imminents.
«Cançons de taverna» és el bloc més dispers i, tal vegada, més estimulant: un narcorrido, un fado, un tango en bar obert i una «Cançó d’amor de fora el bar» («i allà, cosits de qualsevol manera / el teu llavi i el meu»), una «cançoneta marinera» que conté un vers cabdal per tractar de copsar el sentit de tot plegat («no morir cada dia és viure mort») o una tornada de blues, sobre amor i dolor.
Llibre farcit de plecs i revoltes que ens reclama obstinadament que tornem, que ens llança a la cara un alè peremptori i etílic, que inclou una necessària «Sortida d’emergència» en el tram final, amb dos poemes que suggereixen a cada visita lectures complementàries i contradictòries, «Excusatio non petita…» i «…acusatio manifesta». La darrera confrontació dialèctica, «com la natura ens ha dotat del nervi / i la cultura, del penediment», l’estrèpit de la rauxa i l’assenyat dret de restar en calma, «quiet, emmordassat… I complagut».
Res, dèiem, és casual en aquest llibre. I encara menys que l’epíleg l’haja escrit Sebastià Alzamora, un poeta -com Marí- de l’estirp de la rauxa, que hagué d’abandonar la taverna «per prescripció mèdica» i compartí el fet en una commovedora i colpidora cerimònia pública. Un estat d’ànim «exòtic». Deixar de beure, però, és una forma de beure. «El bevedor (…) restarà bevedor per sempre més, ni que sigui en excedència», alerta l’autor de l’epíleg. I ens llança una altra advertència: «Qui ha posat els ulls damunt dels mots que tracen el periple tavernari que ens regala Manuel Marí i no ho ha entès, ja no ho entendrà».
Això, en el fons, és el joc poètic. Entenedors o no, passem la darrera pàgina de Tavernàries. I brindem en solitud, en un brindis impossible i paradoxal, per la gran poesia.
Tavernàries, de Manel Marí, Editorial Bromera, 2016, poesia. Premi Alfons el Magnànim.
Els comentaris estan tancats.