Recentment, l’editorial La lengua de trapo posà en marxa una col·lecció dedicada a una sèrie de monogràfics dedicats a alguns dels discos cabdals de la recent música pop espanyola. I lògicament, Una semana en el motor de un autobús (RCA-BMG, 1998), dels granadins Los Planetas, havia de forma part del lot. Si més no, pocs discos han marcat tant a tota una generació (amb talls imprescindibles com ara Segundo Premio, La Playa, La Copa de Europa, Línea 1..). És cert que parlem d’un una generació concreta i acotada en els cercats indies, però cap disc com aquell ha arribat a transcendir l’influent però minoritari circuit de la independència estatal.

Seguir llegint

Seguir llegint

Per a fer la presentació d’un llibre a uns quants centenars de quilòmetres de casa t’ho has de pensar. Però la proposta era irrenunciable: presentar Els Neons de Sodoma a la llibreria Negra i Criminal de Barcelona, una mena de santuari dels amants del gènere, juntament amb Un mort al Palau, dels enormes Emili Piera (periodista, columnista referencial, gran escriptor) i Tonino Guitián (membre de l’irrepetible primer equip de CQC, columnista, guionista…).

Seguir llegint

Açò d’ací baix és el text de la crítica sobre Els neons de Sodoma publicada avui dijous, dia 28 de maig, per part de Francesc Calafat al suplement Quadern d’El País. I allò de dalt el títol de la crítica. No es pot enllaçar perquè no està a Internet. En general, va un poc en la línia, però més argumentat, del que s’ha pogut llegir a alguns blocs, però preferisc que opineu vosaltres.

Seguir llegint