Hi ha una qüestió prèvia que convé aclarir: la darrera obra narrativa publicada per Joan Jordi Miralles, la novel•la Aglutinació (Edicions 62, 2018, Premi Joanot Martorell de Gandia), està escrita segurament amb anterioritat a La intimitat de les bèsties. Això és important perquè qualsevol lector podria considerar Aglutinació com un relatiu pas enrere. Perquè sent una novel•la molt notable (qui escriu aquestes ratlles va tenir el privilegi d’estar en el jurat que la va premiar), no conté el grau de depuració i magnificència del llibre de relats.
La intimitat de les bèsties és, possiblement, la millor creació d’un autor que ha excel•lit també en l’escriptura per al teatre. Set relats que contenen l’operatiu reptador i provocatiu de la trajectòria narrativa de Miralles, l’escriptura precisa i rotunda, la capacitat de bufetejar el lector, de traure’l de l’ensopiment. Perquè a més de tot això, hi ha més equilibri i profunditat, més capacitat per extraure’n matèria literària de la congestionada psique dels seus personatges.
Sense necessitat d’epatar o de recórrer a la seua genuïna capacitat per explorar amb colps d’efecte el costat salvatge de la vida. Pere Antoni Pons parlava, amb encert, d’uns relats que s’acosten al Michael Haneke “menys al•lucinat o més quirúrgicament realista”. Una mica això. Literàriament, les fonts són tan diverses, tan ben assimilades i tan adaptades al discurs propi, que resulta difícil apostar per alguna influència concreta.
“Insular”, que s’enceta amb les ordinàries vacances d’una parella igualment convencional, té un ritme cadenciós i magnètic. Les coses passen, sense adonar-nos-en, fins que ens veiem immersos en l’esclat del relat, en unes pàgines finals colpidores. En el bellíssim i pertorbador paràgraf final. “Venació” és una història amb un altre to, sobre una jornada de cacera amb un personatge fora d’ambient. Res, de nou, massa trepidant. Miralles, però, ens atrapa en la teranyina, ens manté vius i, finalment, ens devora. La lectura de “Cims”, mentrestant, deixa la sensació de la migdiada dolça d’entreson, de ser embolcallats per la calidesa d’una manta. Contrapunt de la temàtica més aspra d’”Erupció”, potser la història més elaborada del lot, resolta amb intel•ligència i capacitat de dissecció de les contradiccions humanes. Personatges amb sang i tendons, amb vísceres, tan ben construïts com els que trobarem, vestits amb una altra pell, en “Exorcisme”, un relat que conté uns diàlegs superbs, parits amb la desimboltura del dramaturg.
“Amants” és l’extraordinària cloenda de La intimitat de les bèsties, amb una immersió en el tema de les amistats truncades i la vivència de la vellesa que és una lliçó de vida, una paràbola (?) commovedora amb la densitat i profunditat de les grans històries. Narrativa de molts quirats, la d’un animal literari. La bèstia, amics i amigues, era ell.
Fotografia: Àlex Oltra
Els comentaris estan tancats.