Adrià Espí ens havia sorprès com a director d’una sèrie de televisió, El mort viu, que ja revelava un univers particular. La producció, un treball de final de carrera vingut a més, va ser guardonada amb un premi Ondas i darrerament s’ha pogut veure a la televisió Betevé. Un projecte, dèiem, amb una galeria de personatges peculiar molts dels quals, amb reformulacions, ens trobem també en el seu debut en el camp literari, el molt engrescador volum de relats La bona vida.
L’autor és jove, però entre les pàgines del llibre habiten referents com els citats adés juntament amb influències d’uns altres llenguatges artístics com la música o el cinema: al magnífic pròleg del llibre, Elies Barberà destaca Tom Waits, Kaurismaki, Jarmusch o Los Planetas, però el poeta i actor també fa referència a la construcció d’un humor negre que marca la proposta. Una mena d’Edgar Allan Poe rural que situa totes les seues històries en el poble imaginari de Tort, el mateix de la sèrie.
Per sobre de tot, tanmateix, jo destacaria la creació de personatges i el clima general. El llibre s’obri amb “Novembre” i la història de l’home-arbre, una mena de no-relat amb final (?) obert i moments de gran densitat literària. “L’enterrador” és una història sensacional, humor negre en estat pur, molt ben resolta, que poua en el mateix univers desfermat de la sèrie, com “La resurrecció”, un conte amb remat deliciós i surrealista.
“Mata-rates” té present el tema recurrent de la mort, sorprenent en un autor tan jove, el pòrtic per a una sèrie de relats més curts, en ocasions esborranys, idees boges deixades caure, fins que arribem a “La mare de Déu de la Cova”, un relat que reprèn l’imaginari religiós, passat pel filtre de l’autor i tractant de gairó i amb imaginació una qüestió com la violència contra les dones. Un llibre que tampoc no deixa passar els torturadors del franquisme (“Cor”) però també aborda històries personals, intransferibles, com la de “Whisky”. Ahora, hi ha també enfocaments originals com ara la sèrie de somnis d’animals, textos breus que mostren de la capacitat de l’autor de transportar-nos a indrets desconeguts.
I si tot això fora poc, que no ho és, el llibre acaba en alt, molt alt, amb un capítol que tanca els cercles i serveix de recapitulació, “L’home-arbre”, dels millors del volum, resum de tot un món, d’una mala vida, la dels personatges, que serveix per bastir el títol irònic. Tot, amanit amb un ús del llenguatge sense cap tipus prejudicis, ni pel que fa als col·loquialismes ni als diferents registres.
Una realitat literària de present. I una promesa de futur de tota la bona literatura (veurem en quin format) que ha de venir.
1 Comentari
Pingback: «Somnis animals: el cavall», d’Adrià Espí | 96milmotsmés