‘ODISSEA’, LA VERSIÓ DE JOAN F. MIRA

Amb Homer neix la literatura, i amb ell la literatura té apresos de cop els mecanismes de la ficció, més enllà de la simplicitat universalista de la faula (‘Un dia el llop va baixar el riu…’) i més enllà de l’esquematisme indeterminat del conte (‘Una vegada hi havia un nen i una nena…’). Aquest fragment de Jordi Cornudella corresponent a la introducció a la nova versió en català de l’Odissea, traduïda per Joan Francesc Mira (Proa, 2011), resumeix la transcendència del monumental cos literari que conforma aquella obra juntament amb la Ilíada.

O per fer-li la volta a l’argument, com em deia el poeta Ivan Brull en una tertúlia literària privada, en llegir l’Odissea el lector té la sensació que aquesta obra té darrere una tradició literària de milers d’anys i no a l’inrevés. Comptat i debatut, qualsevol iniciativa per posar en valor i difondre en català un clàssic d’aquesta envergadura (perdoneu la digressió: una obra que demostra que tendim a frivolitzar i vendre molt barata l’etiqueta) s’ha de saludar efusivament. L’altra qüestió important, a banda del “què”, és el “com”. I en aquest cas concret l’edició sembla modèlica, un festí per als bons lectors i una via excel·lent d’entrada per als no iniciats.

El primer encert de l’edició rau en haver traslladat l’esperit poètic de l’obra. “Traduir Homer en prosa és del tot respectable, però mai no es podrà llegir -ni percebre, ni sentir- com una traducció en vers (…). I traduir Homer en vers significa, si és materialment possible (en algunes llengües segurament ho és), reproduir els hexàmetres de l’original. O almenys una aproximació a l’hexàmetre”, ens conta el traductor en la seua introducció a l’obra. A mà, l’hexàmetre clàssic català que no és “estrany als ritmes de la llengua, i no cal forçar la sintaxi ni el lèxic per encabir els versos homèrics en els motles moderns”.

Aquesta decisió és bàsica per entendre la cadència i fluïdesa de la versió de Mira, el seu premeditat ritme, càlid, acollidor, poètic alhora que plàcid, en acabant. Juntament amb això, el respecte a les fórmules nemotècniques pròpies de la recitació oral aconsegueixen, tot i la seua reiteració, que siguem conscients de la gènesi de l’Odissea, de la seua oralitat. El model de llengua és una altra diana. Partint de les formes valencianes (la qual cosa dubte molt que li hagueren permés a un altre traductor que no fóra Mira), el text presenta una riquíssima varietat lèxica, fent doblets i combinant sense complexos variants occidentals i orientals quan la mesura del vers o l’ocasió convidaven a fer-ho. El resultat és deliciós.

I, finalment, està el “què”. A més de la profusió de tècniques narratives i de la profunditat psicològica dels personatges, hi ha la història, la forma de sostenir-la, les maneres d’administrar la informació. Tot i ser coneixedors de les claus argumentals fonamentals del relat d’Ulisses, Telèmac i Penèlope, l’obra es consumeix amb delectació, interés i intensitat, omplint els buits que no recordem i conferint-li nous sentits, nous perfils als personatges. Tant de bo l’esforç de Mira servisca per apropar l’obra sencera als lectors i que els hi faça anar més enllà de les discutibles adaptacions (literàries o cinematogràfiques) que han servit de canal difusor per al gran públic.

Foto: Prats i Camps