Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Costa molt d’abandonar els primers habitatges. Malgrat les estretors i incomoditats, tens una estima especial per tots els racons, per les vivències que contenen. Però arriba un dia que l’espai fa curt i has de marxar. Fins i tot els espais virtuals tenen limitacions. I servidor té per costum fer cas d’aquells que saben més. ‘Sota la Creueta‘ va nàixer, precisament, atenent el criteri de persones que m’empentaren a obrir un bloc. L’experiència ha estat molt gratificant.
Li pese a qui li pese, la recuperació de la memòria històrica no és un exercici nostàlgic, sinó una qüestió de necessitat i higiene democràtica. Fruit del silenci i la impunitat decretat per la Transició sobre segons quines coses, les noves generacions no tenen ni idea de qui era el general Franco ni del que representava. No pocs dels nostres joves pensen que va ser un president que guanyà unes eleccions i que està envoltat d’unes vagues connotacions negatives, no saben exactament per què. Desconeixen que hi havia un govern legítim, escollit a través de les urnes, que fou enderrocat per la força de les armes per una dreta que no volia esperar a les següents eleccions. Fou un colp d’Estat. Un alçament militar.
La recent lectura d’una estupenda novel·la de Joan Benesiu, Gegants de gel (Periscopi, 2015), m’ha fet retrobar-me amb una anècdota històrica de la nostra ciutat, el fet que Xàtiva haguera donat nom durant molt de temps a la Terra de foc. Benesiu conta la història d’un grapat de personatges que, per diverses circumstàncies, acaben tot just en els confins del món, en un territori que, temps ençà, portava el nom de Xàtiva gràcies al cosmògraf xativí Diego Ramírez de Arellano. El mariner, recordat amb un carrer de la capital de la Costera, formava part d’una expedició entre 1618 i 1619 patrocinada per Felip III amb l’encàrrec de trobar un pas entre el Pacífic i l’Atlàntic al sud de l’estret de Magallanes.
Tot i ser una mica allargassada, per dimensions, Xàtiva hauria de ser una ciutat relativament fàcil de regir pel que fa al trànsit rodat. No és així perquè la cultura de l’automòbil està tan estesa que és ja molt difícil de reconduir. Fins i tot per a trajectes objectivament curts, la gent prefereix estressar-se buscant aparcament. Uns hàbits que fan fins i tot de Xàtiva una jungla d’asfalt, un maldecap per als governants. Però tot just les ciutats que són capaces d’introduir nous hàbits de mobilitat destaquen entre la resta per la seua habitabilitat i atractiu. Una operació que requereix tenir clares les prioritats i els interessos que hi ha joc.