Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
VII
Disculpa però no és fàcil seguir el fil… Per on anàvem? Ah, sí! La Generalitat va intentar minimitzar el colp, però era difícil: un ex periodista d’un diari conservador, assessor de presidència, membre de l’executiva local… En unes hores, el cas New Lucifer, com el batejaren els mitjans, perquè anomenar allò el cas Fernández haguera estat una vulgaritat, s’escampà com el còlera… La jutgessa va decretar el secret del sumari. I la nostra brigada fou una tomba. Tret dels detalls més escabrosos, tampoc no hi havia massa que contar. No trobàrem res significatiu en l’escorcoll de ta casa, ni en els teus ordinadors i perifèrics. No tenies enemics evidents, no t’havies postulat políticament per a res, no tocaves matèria sensible per al Consell perquè el teu treball consistia en analitzar la informació pública i publicada sobre el govern. No havies creat empreses per xuclar del pot, encara no, ni feies de testaferro de ningú. Ni tan sols la teua dona, rescatada d’una emissora local per recol·locar-la en la cambra de comerç, tenia grans antecedents empresarials. Pares treballadors, gent normal. Una parella que havia prosperat a l’ombra del poder. Bons sous, un tren de vida considerable. Però res que no poguera eixir de les vostres generoses nòmines. Ni deutes de joc, ni una mala inversió. Un merda, un sí senyor, un paràsit amb corbata d’Hermès, botons de puny i rellotge d’or. Ningú. Però, mira tu, algú volia fer-te desaparèixer.
V
Fernanda et va definir com un client recent però constant. Del teu partit en tenia uns quants, després que l’ajuntament clausurés el prostíbul de luxe de referència a la ciutat i de la posterior migració venèria. Allò de la clausura va provocar un considerable rebombori: l’ama va denunciar que els teus l’extorsionaven després que apareguera al youtube un vídeo amb un poca-solta del partit oferint-se a la filla de la madame com a mediador per solucionar un problema de llicències amb el regidor de torn. Sembla que volia tirar-se-la. Una història molt divertida. Els mitjans es rebolcaren discretament pel fang, més aviat en contra de la meuca i per protegir l’honor del polític. I la madame va amenaçar de fer pública la llista de personalitats, moltes del teu partit, que passaven pel seu establiment. Però no va arribar la sang al riu. No, és clar. Aquestes coses mai no transcendeixen a València, tu ho saps millor que no pas jo. Vicis privats. I tu en tenies uns quants, eh? Però és tan divertit de veure-us marxar de vesprada en manifestació, de la maneta de bisbes, arquebisbes i mongetes, i omplir els prostíbuls a la caiguda del sol. Contava Fernanda que al seu club, m’agrada molt aquest eufemisme, hi anàveu divendres o dijous, després d’una duríssima setmana de conspirar, manipular i enganyar. Ha de ser dur, això. Whisky d’importació, un o dos, unes rialletes, unes ratlletes, i a l’habitació. Tu, sempre amb la mateixa. I t’alabe el gust: quan la vaig veure restaurada i recuperada, als seus divuit anyets, em va semblar un bombonet. Moltes dones són un caramelet a eixa edat. Però tu, a en aquesta li has fotut l’ensurt de sa vida.
Conta la llegenda que la directora del col·legi de monges on s’escolaritzava Obdulia, en La Roda de Albacete, allà pels anys 50 del segle passat, tornà la xiqueta a sa mare, amb un llacet, amb el pretext que no podien amb ella. Sembla ser que, fins i tot, s’havia permés llançar-li a alguna religiosa una pedra com les que gastava per acaçar els xiquets sense cap tipus de complex de gènere ni mirament. Desimboltura, en part, provocada per ser la menuda d’uns quants germans. Obdulia Víllora Piqueras, nascuda el maig del 1944, era una dona menuda d’alçària però gran de caràcter, forta mentalment com un roure, qualitats ambdues que li servien per afrontar els molts embats que li llançà la vida. Si hem de resumir, la paraula sort no definiria la seua existència.
III
L’ama del puticlub on et deixares l’existència, un tuguri de luxe, el New Lucifer, era una vella amiga. Algú que em devia un favor, per ser més precisos. En veure’m entrar al seu cau, les cames li feren figa. Jo no havia d’estar allí. Però què li vols fer, d’alguna forma, la responsable era ella… Com que aniràs perdut, te’n faig cinc cèntims: fa uns anys, quan encara treballava en la brigada que persegueix els delictes contra el patrimoni, vaig haver d’investigar un cas estrany, el robatori d’un sant en un poble perdut… Fernanda, no te n’havia dit el nom, ho havia organitzat tot. Una molt estranya venjança. Vaig resoldre el cas i la vaig trobar en un dels seus clubs, el Lucifer. Allí m’ho confessà tot. Però ni en vaig donar part ni la vaig dur a comissaria. Si conegueres la història convindries amb mi que no pagava la pena la delació. La putada és que el cas arribà a majors, hi hagué un embolic polític pel mig i algun alt càrrec que coneixia a qui havia de conèixer volia que les coses arribàrem fins al final. Aquella brigada era de puta mare, treballàvem al nostre aire, sense pressió, sense jugar-nos la pell… Però, a mi, després d’aquell cas em traslladaren a homicidis, per tocar-me els ous a dos mans. Fernanda me’n devia una. I li vaig passar la factura. Demana per eixa boqueta, amor, em va dir sense paraules, amb els ulls caiguts i el rímel arrassat per les llàgrimes. Així i tot, la vaig trobar guapa, el tipus de dona de seixanta anys que et follaries sense pensar. Però a tu t’agraden més jovenetes, ho sé, ho sé.