Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Com passa sovint, la revisió de la figura de Joan Fuster, encara avui, continua molt condicionada per aquella enorme bufetada en les consciències que va suposar Nosaltres els valencians. Però la seua és una producció polièdrica que abasta no només el paper d’historiador i sociòleg a què es va veure abocat una mica a contracor, sinó també modernes i adients aportacions en el camp de la crítica literària, molt en sintonia amb els corrents de l’època, o en la història comparada dels intel·lectuals i el seu paper. El camp d’estudi és immens. I sortosament, el món acadèmic continua proporcionant valuoses aportacions i lectures del llegat fusterià.
Hi ha multitud de circumstàncies en la vida que no podem controlar, que ens agafen indefensos. Posem per cas, no podem evitar que un irresponsable abuse de l’alcohol i la cocaïna i, a continuació, agafe un cotxe que, indefectiblement, conduirà de forma desbocada. Segurament no és el primer dia que aquest paio ho feia. Va haver sort, abans, per tant. Però un dia deixa d’haver-la. I t’agafa pel mig. I et destrossa la vida a tu i als teus. Això és el que li va passar a la jove xativina Rebeca Borràs, només vint anys, tot un perviure llançat a perdre per la burrera i la irresponsabilitat d’un cretí a qui no coneixia i, segurament, no havia vist mai. Davant d’aquelles actituds estem indefensos i exposats.
Ull al dato, robatori sense recato, face de metacrilato, ladys and gentleman, Rodrigo (amigo) Rato, confessor, assessor, de Telefònica, corrupció agònica, indignació afònica, retall, badall, mirall, xandall, t’has engreixat, xaval, pels dolços de Nadal, que també és premi, i proemi, i tennista de gran slam, cagada televisada, precarització, insonorització, becaris i fills de Sadam, xonis suggerint pitram, en Gandia Shore, pronuncieu -or, per rimar amb coentor, calor, cremor, això li preocupa a l’arquebisbe, més que el saqueig, espavila ministre de Déu, no et resultat molt lleig?, privilegis d’Església, vòmits d’amnèsia, temps de tempesta sense protesta, la por s’entesta a no fugir de la testa, notícies de la Sexta, folloners, followers, fallers, no vull mirar, el fill de Baltar pujat a l’altar, cacics i egosurfing en l’era del crowdfunding, no hi ha doblers per fer shopping amb els súbdits de Deng Xiaoping, performance, romanç, gerro de la dinastia Han triturat, però podria ser Ming, Weiwei segrestat, rebel·lia de galeria, la revolució no serà televisada, si de cas planxada, pixada per un tub, en el regne de l’absurd, no hi ha fada ni conte, rebem lliçons de Mario Conde, nom d’aristòcrata en el reducte de la farsa monàrquica, catàrquica, catatònica, mòmies en televisió, entrevista d’Hermida pactada, bavada, inanició, somiatruites, perdó i redempció per a Unió, però no per a la massa, l’esportiu convertit en carabassa, demolició, devastació, glòria als cadells de Duran (i Lleida), justícia prostituïda, connexió descarada, zenit de la burrada, d’aquesta merda poc assenyada faré un tuit, que no es llegirà a Madrit, o el penjaré al Facebook, mentre remire un book encara de paper, moribund deler, llibreries mortes en el país de la infàmia, insània sense trellat, text perbocat, final sense rima, ah, quina cosa més fina.
Dedicat a Josep Pedrals
Hi ha presentacions que fan goig, ja d’entrada. Tot i que ja són moltes sessions amb Vides desafinades, i que el cos i el cap demana ja anar trencant els vincles amb la història, deixar-la únicament en mans dels lectors, anar a Dénia, a una llibreria com Ambra, té molta gràcia. I que, a més, et presenten dues xativines il·lustres, Maria Josep Martínez i Cloti Iborra, amigues des dels temps mítics de l’Associació Cultural l’Almodí (permeteu-me que no aporte dates: fa molt de temps) i no directament relacionades amb la literatura (de moment), també és un estímul.