Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Avui les Vides desafinades es desplacen cap al sud, a Alcoi, en la primera presentació meridional del llibre que no serà l’última. Serà a les 19,30 hores, en el Centre Ovidi Montllor (Vistabella 8), amb un luxe de presentador, Hugo Mas, cantautor i incipient cineasta. A més de parlar de la novel·la, caurà de segur alguna cançó, si és de l’alba millor. Amb la d’Alcoi i una posterior presentació a Ondara pensàvem tancar el cicle de presentacions, però encara s’està gestant alguna més. Continuarem informant.
Segurament molts de vosaltres no se sentiu molt estimulats per visionar Rango (2011), la pel·lícula dirigida per Gore Verbinski que va obtindre el darrer oscar com a millor film d’animació. Potser pel fet de ser un producte de la Paramount i Nickelodeon (no dels talentosos laboratoris de Pixar), facturada pel director de la nissaga Pirates del Carib, no anàreu a veure-la al cinema. I si no teniu fills, menys encara. I qui sap si ara tampoc no sentiu aquella pulsió malgrat haver estat distingida per la indústria de Hollywood, la qual cosa, segons casos, tampoc no és garantia de res. Estareu cometent un greu error.
Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.
Quan comença un llibre a rodar i vas a molts llocs, sols introduir les presentacions dient que estàs molt content de ser-hi aquí o allà i és veritat. Però hi ha llocs, com a les Illes, que t’hi trobes com a casa, on l’acollida sempre és càlida i propera. Així va passar a Palma, on dijous presentàvem Vides desafinades gràcies a una invitació de l’Institut Ramon Llull. Excel·lent organització, bona assistència (persones desconegudes, bàsicament, la qual cosa està molt bé) i presència de la IB3. Aquestes coses són importants i s’ha d’estar agraït. Això sí: trobe a faltar, darrere de mi, el logotip de la Generalitat Valenciana fent companyia al dels governs de Catalunya i les Illes. Manies.