Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Recentment, l’editorial La lengua de trapo posà en marxa una col·lecció dedicada a una sèrie de monogràfics dedicats a alguns dels discos cabdals de la recent música pop espanyola. I lògicament, Una semana en el motor de un autobús (RCA-BMG, 1998), dels granadins Los Planetas, havia de forma part del lot. Si més no, pocs discos han marcat tant a tota una generació (amb talls imprescindibles com ara Segundo Premio, La Playa, La Copa de Europa, Línea 1..). És cert que parlem d’un una generació concreta i acotada en els cercats indies, però cap disc com aquell ha arribat a transcendir l’influent però minoritari circuit de la independència estatal.
Quasi dues dècades seguint a l’Olímpic, primer com a aficionat i després com a informador, donen per a molt. Fa uns dies fèiem un article parlant d’això, però es va quedar més curt que les mànigues d’un jupetí. La cosa mereixia un llibre, com el que fa uns dies ha presentat José Enrique Sanchis, un treball, pel que conten, minuciós i que serà referència per consultar la història del club. Però posats a citar, del nostre article –llàstima no tindre encara el llibre a mà- quedaren fora molts noms de jugadors, que és el que interessa. Com ara l’ex valencianista César Ferrando, un dels jugadors amb més classe que ha passat per la Murta amb permís de Vasconcellos, un llança faltes excels. O Juanlu, el nostre Piojo López casolà, amb les seues èpiques cavalcades a porta. O Gabi, un altre futbolista de qualitat. Sense oblidar la gent de casa que passà pels juvenils i el primer equip, com ara Hèctor Sala i Manolo Blanco (dos piloters excepcionals), l’incisiu davanter Rafa Alemany (a qui li dèiem “Alemani”, horror), el ràpid i esmunyedís Nino, els sòlids germans Mascarell (estic barrejant etapes, ja ho sé), els coratjosos Sarrión i Spiri, Toni, un extrem dels d’abans, o Javi Almiñana, colossal lateral dret. Per no oblidar-nos del propi José Enrique, un dels meus entrenadors en el Municipal i l’únic de qui vaig aprendre alguna cosa, tot i que tampoc no va perdre molt de temps en mi, un cas perdut per al futbol.
L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.
Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.