Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Ahir de vesprada, a l’edat de 82 anys, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila (Xàtiva, 1929), primer alcalde democràtic de la ciutat, farmacèutic de professió, cristià progressista i persona de grans conviccions democràtiques i valencianistes. Militant en els anys 60 del PSV, i del PSPV-PSOE en els 70, durant el franquisme arribà a ser regidor escollit pel terç familiar. El seu lema: “Nosaltres donem la cara”. El 1979 arriba a l’alcaldia encapçalant la candidatura del PSPV-PSOE. Estigué una legislatura, fins el 1983, en un context difícil de gestió entrebancada per l’herència franquista. A les següents eleccions no es presenta.
Gràcies als missatges d’uns i d’altres he pogut comprovar que la meua nova novel·la, Vides desafinades (Edicions 62, 2011), ja està ben distribuïda i repartida per les llibreries. Del contingut ja direu la vostra (com deia un amic, la novel·la ja és dels lectors), però podreu comprovar que es tracta d’una edició esplèndida, d’aquelles que fa goig, amb un treball de composició, disseny i correcció excel·lent per part de l’editorial. Agraït a Pilar Beltran i el seu equip.
Havia decidit exhumar aquest disc, un doble en directe anomenat Obras escocidas (Virgin, 2001), unes setmanes abans de saber que Los enemigos, sense dubte una de les millors bandes de rock espanyoles de la història, tornaven als escenaris en una gira anti-crisis (o d’alimentació, tant se val). El desé aniversari del doble àlbum era una bona raó. I amb el retorn, més encara. Posem per cas, a més, que malgrat una certa notorietat de Los enemigos en el seu moment, molts dels lectors del bloc no tinguéreu el gust. Aquesta és la raó fonamental de parlar-ne: potser tindreu l’oportunitat de conèixer-los i veure’ls en un directe que s’assemblarà molt a aquell disc.
Ja ho sabreu pràcticament tots: ahir a la nit, a Gandia, vaig rebre premi Joanot Martorell de novel·la. És un premi peculiar, alguns tindreu notícia d’això: abans de l’estiu et diuen que has guanyat però has de guardar el secret perquè es faça públic el mateix dia de lliurament. La cosa té gràcia, és clar, perquè amb el premi te’n donen el llibre ja editat. I en uns dies serà a les llibreries. Però guardar el secret, sobretot en la mesura que s’acosta la data de lliurament, és una autèntica tortura xinesa. No cal que abunde en això. Però ha pagat la pena: coberta dura, una imatge sensacional, una gran edició. Indescriptible.