Has entrat a la pàgina web de Xavier Aliaga, periodista i escriptor per voluntat, vocació i una mica de cabuderia. Ací podràs trobar informació de les meues novel·les, de l’agenda i les novetats, contactar o conèixer els meus articles als mitjans i al bloc Sota la Creueta. En aquest espai parlem de literatura, música i d’allò que ens passa pel cap. Amb la millor de les voluntats i amb ganes de fer-ho millor cada dia.
La culpa de tot la tenen els meus pares, que ompliren la casa de llibres.
Ja ho sabreu pràcticament tots: ahir a la nit, a Gandia, vaig rebre premi Joanot Martorell de novel·la. És un premi peculiar, alguns tindreu notícia d’això: abans de l’estiu et diuen que has guanyat però has de guardar el secret perquè es faça públic el mateix dia de lliurament. La cosa té gràcia, és clar, perquè amb el premi te’n donen el llibre ja editat. I en uns dies serà a les llibreries. Però guardar el secret, sobretot en la mesura que s’acosta la data de lliurament, és una autèntica tortura xinesa. No cal que abunde en això. Però ha pagat la pena: coberta dura, una imatge sensacional, una gran edició. Indescriptible.
Amb el director nord-americà Terrence Malick i la seua extremada voluntat de convertir cada segon de les seues pel·lícules en petita obra d’art visual, més entroncada amb una particular poètica que amb la narrativa fílmica, per molt experimental que siga, he estat capaç de viatjar a sensacions inèdites, moments de fascinació hipnòtica que cap altre director de cinema ha estat capaç de proporcionar.
Avui inaugurem una secció nova i efímera, una mena d’homenatge a un dels projectes editorials més interessants on he tingut l’oportunitat de col·laborar, la revista Lars, Cultura y Ciudad, una edició feta a València d’àmbit estatal i internacional, promoguda per l’arquitecte José María Tomás, dirigida per Joan Dolç amb l’assessorament de Carlos Pérez i la coordinació d’Eva Ferraz, amb un significatiu grapat de signatures valencianes i d’arreu de l’Estat: Álvaro de los Ángeles, Adolf Beltran, Xavier Rubert de Ventós, Joël Mestre, Carlos Garcia-Alix, Joaquín Ferrandis, Anatxu Zabalbeascoa, Mercè Ibarz o Juli Capella, entre d’altres.
Alguns premis Nobel de literatura serveixen per omplir vergonyosos buits de coneixença. Em passa això amb Tomas Tranströmer (Estocolm, 1931), autor que no he llegit malgrat haver estat traduït al castellà i també al català, a través de Perifèric. La petita editorial de Catarroja edità La Plaça Salvatge (2008), amb traducció de Carolina Moreno Tena, dintre de la col·lecció de poesia que dirigeix Ramon Guillem.