Per als que no estiguen al cas, l’obra de l’Enjòlit, amb text de Barberà i Carles Fernández Giua (dirigida per aquest darrer) planteja la hipòtesi d’un grapat de ciutadans que descobreixen, de manera més o menys casual, un mecanisme per canalitzar la seua frustració i expressar el descontent: una bona bufetada plantada per sorpresa en la cara del polític, el banquer o el gran empresari de torn. El text hiperbolitza -per activar els mecanismes de l’humor- l’eficiència del mètode, però més que una incitació a no bandejar la violència, em sembla que l’obra planteja una metàfora sobre el que estem disposats o no a fer per canviar les coses. I aquesta capacitat de suggerir conceptes poderosos confirmaria la capacitat de Teatre de l’Enjòlit per plantejar un teatre valent i útil socialment. Una trajectòria d’una dècada reconeguda amb el prestigiós premi Serra d’Or.
En tot cas, la realitat s’ha aliat una vegada més amb la ficció. Fa unes setmanes, el primer ministre francès, Manuel Valls, va rebre una bufetada pel carrer, pròleg del seu fracàs en les primàries del Partit Socialista Francès. I fa poc s’ha viscut una molt considerable polèmica a Catalunya pels cartells d’un grup de les CUP, Endavant Osan, anunciant una mobilització contra les retallades sanitàries del govern amb un parell de cartells en els quals el conseller del ram és bufetejat per dones que semblen representar els treballadors i usuaris. Als autors del cartell se’ls acusa d’incitar a la violència, però la manifestació ja és coneguda a tot arreu. On són els límits? Han de canviar els ciutadans d’estratègia?
Línies de debat que enriqueixen el vibrant treball de posada en escena i dels actors (Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Jordi Brunet, Arnau Marín i Marta Montiel) i que enllacen amb les suggestives intuïcions de Realpolitik Bingo. O línia, com a poc.
Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (18-02-2017)
Els comentaris estan tancats.