L’atmosfera metaliterària d’El meu nom no és Irina ens fa pensar en un Xavier Aliaga que hi ha abocat part de l’experiència pròpia com a escriptor tot i que també xarrupa de referències imaginades de com afrontaria la creació un jove de dèsset anys. Ací hi ha l’estímul de la novel·la: la lliscadissa línia que difumina realitat i imaginació, la credibilitat literària on allò que passa no és el que el lector llegeix sinó el que de veritat vol creure (o no), la importància tant d’allò que es mostra com d’allò que se suggereix
Els comentaris estan tancats.